divendres, 4 de setembre de 2015

PESADILLA EN ELM STREET


Ha mort Wes Craven, sens dubte un dels noms essencials del cinema de terror.

Va revolucionar el slasher amb "La última casa a la izquierda" (1972), remake d'"El manantial de la doncella" de Bergman i un èxit comercial enorme (va costar 90.000 dòlars i en va recaptar més de vint milions). I va tornar a assolir el reconeixement del públic amb "Las colinas tienen ojos" (1977), que deu ser una de les pel·lícules més lletges i desagradables de la història del cinema (potser l'hauria de revisar; en canvi, el remake d'Alexandre Aja em va semblar brillant).

La filmografia de Craven és força irregular, fins i tot eclèctica (inclou una melosa pel·lícula -"Música del corazón"- sobre una professora -Meryl Streep- que ensenya violí als nens de Harlem), però s'hi troben uns quants títols interessants. És obligat mencionar la nissaga "Scream", terror per a adolescents freqüentable pel seu sentit de l'humor i els jocs metalingüístics. Però, al meu parer, el seu títol més memorable és "Pesadilla en Elm Street" (1984), que també va propiciar una franquícia progressivament infantil·litzada.

Parteix d'una idea enginyosa. Al dolent, el famós Freddy Krueger, l'havien cremat viu els pares de les seves víctimes; però això no l'impedeix aparèixer enmig dels somnis dels adolescents i assassinar-los mentre dormen.

El plantejament resulta eficaç per partida doble. El fet que els atacs del monstre vagin lligats al fet de somniar propicia escenaris onírics i justifica el barroquisme, a estones delirant, dels diversos crims; tanmateix, el fet que sigui impossible no dormir i no somiar crea una sensació d'indefensió que atrapa els personatges i, de retruc, el mateix espectador. Em va semblar una idea quasi tan rodona com la que va tenir George A. Romero quan va crear l'univers dels zombis, uns altres monstres als quals és molt difícil vèncer atès que ja estan morts i que es multipliquen perquè les víctimes passen a engrossir les seves files; la mort trenca el silenci i surt del seu reialme per reclamar els vius, és un concepte similar al mite dels vampirs però aquests fan menys por perquè són més singulars, fins i tot vulnerables. Freddy Krueger també torna d'entre els morts, penetra al nostre món per la porta falsa i ens ataca quan hauríem de sentir-nos més segurs, en braços de Morfeu.