dimecres, 17 de juny de 2015

VIDA CONYUGAL SANA


"Vida conyugal sana", dirigida el 1974 per Roberto Bodegas amb guió de José Luis Dibildos i José Luis Garci, és un títol rellevant del cinema espanyol en la mesura que es considera iniciador de l'anomenada "tercera via", un invent que volia apostar per un cinema comercial amb certa dignitat artística que seria equidistant del landisme i de les críptiques pel·lícules d'autor produïdes per Elías Querejeta. A més, va ser el primer paper protagonista de l'etern secundari José Sacristán, actor que esdevindria icona del moviment gràcies a aquest títol i a "Los nuevos españoles", realitzada el mateix any pel mateix equip.

José Sacristán és un personatge característic de la "tercera via", un executiu urbà obsessionat amb els símptomes d'una modernitat que irromp bruscament i que sacseja l'autàrquica societat espanyola de l'època. Una mena de Doctor Jekyll i Mister Hyde que, com el país, viu un conflicte en què les seves conviccions morals més aviat retrògrades topen amb la fascinació que sent pels anuncis i per les noies lleugeres de roba que hi apareixen. La publicitat d'una urbanització a Los Ángeles de San Rafael que porta el dubtós nom de "Vida conyugal sana" i que incorpora la imatge d'Amparo Muñoz amb camisa de dormir és la gota que fa vessar el vas i, mentre veiem una seqüència d'imatges que comencen amb "Miss Universo" i continuen amb Marilyn Monroe i la imatge d'un nou nat (sic) amb la paraula "prohibit" impresa al damunt, el circumspecte protagonista es transforma en un individu amoral que se'n fot dels seus caps a la feina i recrimina a la seva soferta esposa (Ana Belén) que sempre facin l'amor en dissabte i a les fosques.

El director té cura de contraposar les imatges dels anuncis de l'època, invariablement glamurosos i poblats per nois i noies moderns i atractius, amb la tradició nacional més casposa. Un psiquiatra interpretat per Antonio Ferrandis recomana un tractament de xoc que inclou veure només pel·lícules espanyoles; el matrimoni va al cinema i veiem imatges de Conchita Velasco, Alfredo Landa i Manolo Gómez Bur fent de pallassos asexuats (la pel·lícula en qüestió és "Ser hippy una vez al año no hace daño", dirigida el 1968 per Javier Aguirre).

Però l'estrategia de Dibildos, Garci i Bodegas no impedeix que tinguem la sensació que "Vida conyugal sana" és exactament el mateix típus de cinema que pretén criticar. Des del seu enganyós títol, busca abans que res enganxar l'espectador amb la promesa d'un erotisme que es concretarà en infinitat d'escenes amb Ana Belén i Amparo Muñoz lleugeres de roba. Si vas a mirar, l'única diferència entre aquesta "tercera via" i els films d'Alfredo Landa és que les senyores que surten aquí tenen una mica més de classe, que tampoc no costava gaire (i també van més ben pentinades).