dijous, 25 de juny de 2015

EL EVANGELIO SEGÚN (SAN) MATEO


Resulta una estranya paradoxa que la millor pel·lícula sobre la vida de Jesús arribés de la mà d'un intel·lectual marxista, homosexual, acusat de blasfem, ateu declarat i sempre molt crític amb l'Església Catòlica, tot i que devia respectar la figura renovadora del Papa Joan XXIII, a qui Pasolini va dedicar "Il Vangelo secondo Matteo" (1964).

Fixem-nos, però, en el títol: Pasolini no ens explica la vida de Jesucrist sinó la versió de la mateixa a càrrec d'un evangelista a qui estalvia el tractament de sant, que sí que apareix en la traducció espanyola. De manera que la seva pot ser una mirada laica que parteix d'una lectura fidelíssima del text bíblic però que no pretén sermonejar sobre la naturalesa divina del personatge. Veurem com Jesucrist camina sobre les aigües i cura leprosos però també esguardarem un home. I un personatge molt pasolinià, al cap i a la fi.

Jesús (interpretat pel català Enrique Irazoqui) és tendre i és dur alhora. Es rodeja de pobres i arremet sense pietat contra l'ordre establert, particularment contra els representants religiosos (els fariseus). És, en bona mesura, un revolucionari, un home d'esquerres; l'afirmació que "és més fàcil que un elefant passi pel forat d'una agulla que un ric entri al regne dels cels" no pot ser més radical. I és evident que l'Església havia oblidat aquest precepte almenys des de l'Edat Mitjana i potser -només potser- fins a l'encíclica Pacem in Terris.

I, com els altres personatges pasolinians, Jesús està destinat a un final tràgic, subratllat novament per una banda sonora de signe religiós que integra Bach, Mozart i Luis Bacalov. Hom diria que tots els personatges pasolinians, des del proxeneta Accattó, són homes del poble cridats a una redempció per la via del calvari dels pecats propis i aliens.

Més enllà de les connotacions religioses i filosòfiques, el film de Pasolini emana una bellesa tan intensa com desprovista d'ostentació, aconseguida mitjançant una posada en escena -característica del seu autor- a base de molts primers plans, frontals en la majoria d'ocasions, atents als sentiments que expressen actors no professionals, representants genuïns de la gent senzilla del poble, i de plans generals que integren l'home en el paisatge (el Sud d'Itàlia convertit en Palestina), amb l'ajuda d'un teleobjectiu que aplana la imatge. I l'interès pictòric present ja a "Mamma Roma" o "La ricotta", s'evidencia aquí en una escenografia deutora del renaixentista Piero della Francesca.

8 comentaris:

David ha dit...

De acuerdo con lo de la extraña paradoja. A mí me gusta esta película, y eso que Pasolini no me suele gustar.
jo! leer la entrada hoy ha llevado lo suyo, porque la traducción al castellano ha sido de antología.
"Resulta una extraña paradoja de que.."
"De manera que su puede ser una mirada laica que parte de una lectura fidelísima..."
"Veremos como Jesucristo camina sobre las aguas y cuidado leprosos"
Un saludo.

miquel zueras ha dit...

Aquesta era la pel.lícula que no podia faltar als cine clubs de les parròquies progres dels setanta, aquesta i quansevol sobre la vida de Francisco de Asís. És una gran obra -potser una mica "tocada" per el pas del temps- encara que la meva pel.lícula preferida de Pasolini sigui "Pajarracos y pajaritos", una obra molt personal amb un Totó que aqui demostra el gran actor que era.
Salut!
Borgo.

ricard ha dit...

David: La traducción correcta sería: "Resulta una extraña paradoja que..."; "De manera que la suya puede ser una mirada laica que parte de una lectura fidelísima..."; "Veremos a Jesucristo caminar sobre las aguas y curar leprosos...". Como ya he dicho otras veces, lamento la insuficiencia del traductor de Google y agradezco vuestro esfuerzo. Teniendo en cuenta, además, que muchos de quienes me honráis con vuestros comentarios no sois catalanoparlantes, casi debería pedir perdón por mi insistencia en escribir en catalán. Pero es mi humilde contribución a que la lengua que mi familia viene hablando desde hace bastantes generaciones pueda sobrevivir a la globalización algunos años más. Creo que fue Pedro quien me sugirió hacer las entradas bilíngües pero es que resultaría fatigoso y tal vez un poco antiestético. Sin embargo, siempre que queráis una traducción auténtica (o sea, la mía), únicamente tenéis que pedirlo y la publico sin más dilación.

Borgo: "Pajarracos y pajaritos" és la que seguirà en aquest monogràfic sobre Pasolini. Quan la vaig veure fa alguns anys em va semblar una obra mestra; ja us ho explicaré ara quan la revisi per fer el post. Si no l'has vist, no et perdis "La Terra vista dalla luna": és un episodi del film "Las brujas" en què també apareixen Totó i Ninetto Davoli, acompanyats per Silvana Mangano.

Salutacions i gràcies pels vostres comentaris.

David ha dit...

Jaja...Hombre, ya me he imaginado que en castellano sería eso, pero gracias por el esfuerzo de aclararlo. No tenías por qué... Lo que pasa es que al leerlo en castellano con esos errores se te hace más raro o farragoso que si todo estuviera bien. Pero ojo! la mayoría de las veces las traducciones no están mal. Además, que supongo que lo de google irá mejorando con el tiempo, pero es lógico pensar que siempre habrán unas cuantas pifias alguna que otra vez. De hecho, yo creo que ha mejorado bastante. Recuerdo hace muchos-muchos años cuando le di a traducir a no recuerdo del inglés al castellano qué texto y aquello era tremendo. Un auténtico despropósito.
Nada. No te preocupes por escribir en catalán y de pedir perdón nada. Tú escribe como mejor te parezca. Si hubiera algo que de verdad no pillara ni en catalán ni con el traductor ya te diría, así que tranquilo...
Por otra parte, yo creo que es mejor que sea en catalán, así luego tenemos cosas como lo de "Amo tu pie rico" (jaja).
Saludos.
PD: Lo de arriba, pero poniéndote un poco en el lugar contrario ;-)
Jaja ... Home, ja m'he imaginat que en castellà seria això, però gràcies per l'esforç de aclarir-ho. No tenies per què ... El que passa és que al llegir-lo en castellà amb aquests errors se't fa més estrany o farragós que si tot estigués bé. Però compte! la majoria de les vegades les traduccions no estan malament. A més, que suposo que això de google anirà millorant amb el temps, però és lògic pensar que sempre hauran unes quantes pífies alguna que una altra vegada. De fet, jo crec que ha millorat bastant. Recordo fa molts-molts anys quan li vaig donar a traduir a no recordo l'anglès al castellà quin text i allò era terrible. Un autèntic despropòsit.
Res. No et preocupis per escriure en català i de demanar perdó res. Tu escriu com millor et sembli. Si hi hagués alguna cosa que de debò no enxampés ni en català ni amb el traductor ja et diria, així que tranquil ...
D'altra banda, jo crec que és millor que sigui en català, així després tenim coses com el de "Amo teu peu ric" (jaja).
Salutacions.

ricard ha dit...

Pues nada, gracias por tu comprensión y simpatía.

Doncs res, gràcies per la teva comprensió i simpatia.

Saludos / Salutacions.

Pedro Rodríguez ha dit...

No sólo es la mejor película sobre la vida y dogma de Jesucristo, es un ejemplo más de cómo un genio puede crear una película enorme con los más puros y rudimentarios aparatajes de ese arte llamado cine. Sólo por este film, el ateo Pasolini debería ser canonizado por esa iglesia que nunca comprendió que más importante que creer en Dios debería ser saber si Dios cree en nosotros.

Un abrazo

David ha dit...

habrán unas cuantas pifias... perdón, habrá...
No hay de qué.
Saludos/Salutacions.

ricard ha dit...

Bien dicho, aunque dudo que la Iglesia esté por la labor de canonizar a Pasolini y, si lo hiciese, su fantasma se revolvería en la tumba. O se descojonaría de la risa, vete tu a saber.

Un abrazo y gracias por vuestros comentarios.