divendres, 5 de juny de 2015

ROGOPAG


Com ja he tingut ocasió de comentar alguna vegada, als anys seixanta es van posar de moda a Itàlia les pel·lícules d'episodis, normalment en to humorístic, i sovint signades per directors de prestigi.

Una altra característica de la majoria de films italians d'episodis és que acostumen a tractar sobre les relacions de parella i les angoixes de l'home modern en una societat en ple procés de canvi. "Boccaccio 70" (1962) és un dels films d'episodis mes rellevants, amb històries dirigides per Mario Monicelli, Luchino Visconti, Federico Fellini i Vittorio de Sica, i anuncia des del seu títol les seves intencions: fer un recull d'arguments presidits per la ironia sobre la guerra de sexes i les tribulacions d'uns personatges atrapats entre una tradició marcada per la moral catòlica i una modernitat que circula en sentit contrari, com si Boccaccio reescrivís els seus contes a la llum dels invents i les modes no ja dels anys seixanta sinó dels venidors setanta.

El títol del primer film d'episodis en què participa Pier Paolo Pasolini no es pot dir que sigui tan original. No se'ls va acudir res millor que construir-lo a partir dels noms dels autors convocats. "RoGoPaG" (1963) és un acrònim de Rossellini, Godard, Pasolini i Gregoretti. En realitat, substitueix el títol original que és "Rentat de cervell" i que podia despistar una mica. A part d'això, el film participa plenament, com veurem, de les característiques referides.

Roberto Rossellini dirigeix "Illibatezza": la protagonista (Rosanna Schiaffino) té una professió moderna (hostessa de vol) però, com a bona italiana, és tímida i honesta. La persegueix un publicista nord-americà (el món modern contra el món tradicional), obsessionat pels pits com a símbol de la dona-mare (present des de la cita literària a l'inici de l'episodi fins al Playboy que sempre fulleja el personatge). Algú aconsella a l'hostessa que, per treure's del damunt el pretendent llefiscós, canvïi la seva imatge. La noia es tenyeix de ros, fuma i adopta una actitud agressiva. L'estratagema dóna resultat però el nòvio que l'espera a Roma gairebé té un infart quan descobreix el canvi d'imatge radical. El comentari sobre el masclisme va acompanyat d'un discurs sobre la imatge, de manera que no és casual que tant l'hostessa com el seu admirador viatgin sempre amb filmadores.

En l'episodi dirigit per Jean-Luc Godard, "El nou món", una explosió atòmica converteix els habitants de París en una mena de robots que no paren d'ingerir pastilles i actuen d'una manera estranya, tret del protagonista que anota les seves impressions en una llibreta. El curtmetratge del francès anticipa la seva incursió en la ciència-ficció de l'any 1964 "Lemmy contra Alphaville".

Els episodis de Rossellini i Godard són interessants però realitzats amb una certa desgana. Els de Pasolini i Gregoretti són força millors.

A "La ricotta", Pasolini abandona definitivament el neorealisme i construeix una obra molt original, barreja de comèdia popular i assaig filo-marxista, precedent de posteriors obres mestres com "Pajarracos y pajaritos" o "La Tierra vista desde la Luna". Aquí, el xoc entre la modernitat i la tradició catòlica apareix amb l'excusa del rodatge d'una pel·lícula sobre la passió de Jesucrist (curiosament, seria el següent projecte del director). A diferència de la resta de l'episodi i de la resta de "RoGoPaG", les escenes del film sobre la Passió són en color i certifiquen l'interès de Pasolini per incorporar composicions pictòriques inspirades en els antics retaules (cal afegir que amb un gust exquisit i una fotografia magnífica de Tonino Delli Colli). Però el director busca la provocació contraposant aquestes escenes i motius bíblics amb l'humor negre al voltant d'uns personatges característics dels seus films sobre la perifèria romana, que es prostitueixen o que només pensen en menjar, com el personatge de Stracci, qui s'atipa de mala manera abans que el pengin a la creu -perquè fa el paper de lladre bo- i allà mateix mor d'una indigestió o d'un cop de calor, o de les dues coses. El director de la pel·lícula sobre Jesucrist (Orson Welles in person) comenta que el miserable extra sap que estava viu perquè ara s'ha mort, contundent afirmació però no tant com la que tanca l'episodi "La Tierra vista desde la Luna" per al film col·lectiu a major glòria de Silvana Mangano "Las brujas" (ja en parlarem).

Pasolini va ser acusat i condemnat per blasfèmia, com no podia ser de cap altra manera. Conscient de la seva radicalitat i valentia, Ugo Gregoretti, director de l'episodi "Il pollo ruspante" ("El pollastre de corral"), incorpora un gag en què el fill de l'abnegat pare de família interpretat pel gran Ugo Tognazzi li dispara amb una pistola de joguina i, quan el pare pregunta si és Cisco Kid, el nen respon "No. Pasolini".

L'episodi de Gregoretti aborda directament i amb lucidesa extraordinària el dilema de l'home contemporani, atrapat en una febre consumista planificada amb tot detall per les classes dirigents i que el converteix en presoner de la seva necessitat d'endeutar-se (signant les famoses lletres de canvi), sense poder assolir la felicitat. La metàfora del pollastre de corral és eficaç i el títol dirigit per Gregoretti, amb escenes tan brillants com la parada a l'àrea de servei o l'arribada als terrenys d'una futura urbanització, si no fos redundant en alguns moments, seria una obra mestra absoluta. Per cert, que el twist que sentim a la ràdio del cotxe i el final tràgic ens recorden "La escapada", de Dino Risi; dirigida l'any abans, podria haver-li servit d'inspiració.

El pessebre de Pasolini: