dissabte, 17 d’octubre de 2009

ESCENES CLÀSSIQUES # 5: LOST IN TRANSLATION



Finalment, el jurat de Sitges va atorgar a "Enter the Void" el seu Gran Premi (i el de la millor fotografia, aquest més previsible). En fi, no faré més comentaris. Però ja que darrerament parlem de pel.lícules amb occidentals a Tòquio (l'esmentada, la de la Coixet), aprofitarem per retre un petit homenatge a la millor mostra d'aquest subgènere: la fundacional "Lost in translation".

Per al meu gust, un dels títols clau de la dècada i el millor que ha fet l'hereva d'en Coppola. Amb un to personal que no és comèdia ni drama sinó tot el contrari, "Lost in translation" parla de dos nord-americans que es troben en un moment crucial de les seves vides: ella (Scarlett Johansson), encara és molt jove però ha de prendre urgentment decisions sobre el seu futur; ell (Bill Murray), ha arribat a l'edat en què els records pesen més que les expectatives. Es troben casualmet a Tòquio, tenen molt temps lliure i, per afegiment, insomni; estan sols i se senten desemparats enmig d'una ciutat que sembla extraterrestre. Es coneixen al bar de l'hotel, on tenen obert fins a la matinada, i comencen a fer-se companyia.

El gran encert de la pel.lícula és que els personatges s'abstenen d'iniciar la típica relació romàntica, que d'altra banda sospiten inviable; la qual cosa no impedeix que la seva breu amistat tingui tots els elements d'un drama amorós: junts descobreixen la fascinació de l'estranya megalòpoli on es troben anclats; passen una nit junts (però el contacte físic es limita a la carícia breu que ell fa al peu d'ella amb un dit); hi ha una infidelitat i una escena de gelosia; i un comiat final en què ell li diu a cau d'orella uns mots inaudibles per a l'espectador (a internet, he trobat la traducció de les seves paraules, però penso que és preferible mantenir el misteri); després, ell marxa en un taxi camí de l'aeroport mentre veu passar els edificis d'aquell univers on mai no tornarà: el present ja és record i una música melancònica acompanya la caiguda del teló.

"Lost in translation" és plena de moments meravellosos, però no podíem triar-ne cap de millor que l'escena del karaoke, quan ell canta (no gaire bé) "More than this", i les mirades ho diuen tot.

2 comentaris:

Eva ha dit...

Impagable aquesta escena...fa que torni a tenir ganes de veure-la!

ricard ha dit...

Amb aquesta pel·lícula passa com amb les sortides dels divendres de cine-club: s'han de repetir.