Ara que comença el nou any, sembla una obligació cinèfila redactar una llista amb les millors pel.lícules del precedent. A més, m'agrada fer-ho, no ho vull pas negar. Però amb el 2009 tinc dos problemes: en primer lloc, no crec que hagi estat un any especialment brillant, de fet diria que tirant a patètic en conjunt; en segon lloc, sempre em deixo per a més endavant alguns títols presumptament interessants, sigui per falta de temps, sigui per amortitzar el canal de pagament.
De manera que només em veig amb cor de fer una llista diguem-ne provisional i de cinc títols, perquè a deu no arribo. En canvi, podria fer una llista de deu títols de 2008, un any amb una collita especialment bona i del qual ja tinc una visió més completa. És a dir que aquí teniu dues llistes pel mateix preu:
LES 5 MILLORS PEL.LÍCULES DEL 2009 (LLISTA PROVISIONAL)
1. UP, de Pete Docter
Aquesta és segura. Només pels deu minuts inicials ja mereix ocupar la primera posició. Demostra el bon moment de l'animació en general i la genialitat de Pixar en particular.
2. LA CLASE, de Laurent Cantet
El cinema francès continua en forma. Un retrat hiperrealista de la joventut del pais veí (que podria ser la nostra) i dels problemes d'un mestre que s'interpreta a si mateix.
3. EL CURIOSO CASO DE BENJAMIN BUTTON, de David Fincher
La darrera mostra del talent de Fincher, qui resol amb sensibilitat i tècnica impecable la història a priori rebuscada de l'home que rejoveneix amb el pas del temps.
4. GRAN TORINO, de Clint Eastwood
No és una de les seves obres mestres, però està narrada amb la sobrietat i eficàcia que caracteritzen el darrer dels clàssics.
5. ENEMIGOS PÚBLICOS, de Michael Mann
Revisió del cinema de gàngsters en clau de western. La pel.lícula definitiva sobre Dillinger dirigida per un Michael Mann que mostra el seu domini del format digital.
LES 10 MILLORS PEL.LÍCULES DEL 2008
1. LAS HORAS DEL VERANO, d'Olivier Assayas
Amb l'esponsorització del Museu D'Orsay, l'inclassificable Assayas explica la història d'una casa i la seva herència i resumeix en la lleu anècdota grans temes com són el pas del temps o la nostra responsabilitat amb la memòria col.lectiva.
2. POZOS DE AMBICIÓN, de Paul Thomas Anderson
Anderson narra amb la saviesa i la concisió dels clàssics la història d'un magnat del petroli a principi del segle XX que il.lustra el cantó més fosc del capitalisme salvatge i dels fanatismes religiosos. Interpretació superlativa de Daniel Day-Lewis.
3. WALL-E, d'Andrew Stanton
El cinema d'animació, Pixar, narrar sense paraules... Ja en vam parlar quan ho vam fer d'"Up", oi?
4. 4 MESES, 3 SEMANAS, 2 DÍAS, de Cristian Mungiu
El relat d'un avortament en un país i un temps sense llibertats transcorre en temps real i en el marc claustrofòbic d'una miserable habitació d'hotel que reflecteix prou bé la manca d'horitzons de les joves protagonistes.
5. GOMORRA, de Matteo Garrone
Basat en la novel.la de Roberto Saviano, el film de Garrone il.lustra sobre els negocis de la Camorra siciliana i ens transporta a un univers de gàngsters i de misèria que té ben poc a veure amb el "glamour" dels mafiosos del cinema nord-americà. Una narració abrupta casa bé amb la violència que mostra.
6. NO ES PAÍS PARA VIEJOS, de Joel i Ethan Coen
Els Coen adapten la novel.la homònima de Cormac McCarthy amb menys distanciament que en anteriors incursions en el gènere negre. Impecable sobrietat narrativa i ús de l'el·lipsi i un magnífic plantell d'actors amb el nostre compatriota Bardem al capdavant, brodant el paper de psicòpata letal (la frase del film: "És perillós?" -pregunta un personatge referint-se a l'assassí en qüestió; resposta: "Comparat amb què? Amb la pesta negra?").
7. ESCONDIDOS EN BRUJAS, de Martin McDonagh
Barreja de gèneres amb un guió de ferro i excel.lents interpretacions. El film sorpresa de la temporada.
8. ANTES QUE EL DIABLO SEPA QUE HAS MUERTO, de Sidney Lumet
Thriller de ressonàncies shakespearianes molt ben interpretat per Philip Seymour Hoffman (i la resta del repartiment) i molt ben explicat pel veterà Sidney Lumet.
9. JUNO, de Jason Reitman
Ellen Page broda el paper de l'embarassada adol.lescent que (només) sembla que passi de tot. Al final, resulta que té més coneixement que algun adult amb complexe de Peter Pan. Després de "Juno", Reitman ha dirigit la que diuen serà la pel.lícula dels Òscars del 2010: "Up in the air", amb George Clooney.
10. MONSTRUOSO, de Matt Reeves
Amb producció de J.J. Abrams ("Perdidos"), el film fantàstic més original de la temporada: la destrucció de Manhattan per un monstre típus Godzilla, en la millor tradició dels kaiju eiga japonesos, vista a travès d'una càmera de video manejada per uns joves que surten d'una festa. El partit que en treuen d'aquesta alteració del punt de vista tradicional magnifica el film molt més enllà de la lleu anècdota argumental. Faria un bon programa doble amb "[REC]".
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ENEMIGOS PÚBLICOS. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ENEMIGOS PÚBLICOS. Mostrar tots els missatges
dimecres, 6 de gener del 2010
dilluns, 24 d’agost del 2009
ENEMIGOS PÚBLICOS
S'estrena a les nostres pantalles la darrera pel.lícula de Michael Mann, aquest senyor que filma en digital d'alta definició i que té un estil aparentment hiperrealista, en el fons bastant sofisticat.
"Enemigos públicos" narra amb algunes llicències l'enfrontament, als Estats Units de la Gran Depressió, entre l'FBI, creat per Edgar Hoover en ocasió del gran auge de la delinqüència, i John Dillinger, "Baby Face" Nelson" i altres facinerosos.
A més de la vibrant posada en escena i les matisades interpretacions de Johnny Depp, Christian Bale i Marion Cotillard, la pel.lícula es beneficia d'un argument que remet als temes clàssics del cinema nord-americà, no només de gàngsters sinó també de l'Oest.
En realitat, tant les pel.lícules de gàngsters com els westerns són films històrics que ens parlen d'un passat en què els delinqüents eren herois romàntics condemnats a un destí tràgic per pròpia elecció i a la desaparició de la seva forma de vida amb la vinguda dels nous temps, d'una civilització despietada que anteposa el benefici comú als valors individuals i està regida per homes sense ètica ni escrúpols. Dillinger, doncs, és un individu lliure, un modern Robin Hood que atraca els bancs que simbolitzen el capitalisme que -llavors com ara- va conduir el pais a la misèria, un home noble que mai no abandona els seus companys i fins i tot amb les seves ostatges es comporta com un cavaller. Dillinger estima el cinema, on veu refectit el seu caràcter indòmit; alhora, el cinema, com ja hem dit, els estima a ells, els outsiders. El públic de la Depressió omple els cinemes per oblidar les pressions i repressions quotidianes i admira Dillinger. Però als cinemes no solament es glorifica els malfactors; paradoxalment, les sales serveixen també per alliçonar el públic sobre les noves consignes del govern i per fer publicitat dels nous mètodes de lluita contra el crim. Aquesta interacció entre cinema i realitat està tractada amb molta saviesa pels guionistes d'"Enemigos públicos", aprofitant que algunes escenes trascendentals transcorren precisament en sales de cinema, però també en altres ocasions com quan "Baby Face" Nelson, borratxo, imita James Cagney.
I, a l'altra banda de la llei, el federal Melvin Purvis (Bale) intenta conciliar els mètodes feixistes imposats pel seu cap, Hoover, amb un cert sentit de l'ètica, convertint-se en un heroi tràgic com ho és la seva nèmesi, una altra figura del passat que -com ens aclareixen els crèdits finals- serà anihilat pel sistema. La paradoxa definitiva, en la mateixa línia argumental, és que Dillinger pot ser finalment vençut gràcies a la col.laboració de les màfies organitzades, que substituiran els bandits de la vella escola, com els buròcrates (Hoover) substituiran els homes d'acció (Purvis i la colla de vells policies que l'ajuden contravenint les directrius del cap de l'FBI).
Un film de gàngsters, doncs, en què les escenes romàntiques són tan necessàries com les escenes d'acció, filmat a la manera d'un western crepuscular: inclou l'assetjament a trets d'una cabana al mig del bosc, uns quants atracaments i narra la persecució d'un bandit admirable per un policia que l'admira; com Robert Ryan a "Grupo salvaje" perseguia i admirava els heroics components de la banda mentre la civilització s'entestava a devorar-los a tots.
"Enemigos públicos" narra amb algunes llicències l'enfrontament, als Estats Units de la Gran Depressió, entre l'FBI, creat per Edgar Hoover en ocasió del gran auge de la delinqüència, i John Dillinger, "Baby Face" Nelson" i altres facinerosos.
A més de la vibrant posada en escena i les matisades interpretacions de Johnny Depp, Christian Bale i Marion Cotillard, la pel.lícula es beneficia d'un argument que remet als temes clàssics del cinema nord-americà, no només de gàngsters sinó també de l'Oest.
En realitat, tant les pel.lícules de gàngsters com els westerns són films històrics que ens parlen d'un passat en què els delinqüents eren herois romàntics condemnats a un destí tràgic per pròpia elecció i a la desaparició de la seva forma de vida amb la vinguda dels nous temps, d'una civilització despietada que anteposa el benefici comú als valors individuals i està regida per homes sense ètica ni escrúpols. Dillinger, doncs, és un individu lliure, un modern Robin Hood que atraca els bancs que simbolitzen el capitalisme que -llavors com ara- va conduir el pais a la misèria, un home noble que mai no abandona els seus companys i fins i tot amb les seves ostatges es comporta com un cavaller. Dillinger estima el cinema, on veu refectit el seu caràcter indòmit; alhora, el cinema, com ja hem dit, els estima a ells, els outsiders. El públic de la Depressió omple els cinemes per oblidar les pressions i repressions quotidianes i admira Dillinger. Però als cinemes no solament es glorifica els malfactors; paradoxalment, les sales serveixen també per alliçonar el públic sobre les noves consignes del govern i per fer publicitat dels nous mètodes de lluita contra el crim. Aquesta interacció entre cinema i realitat està tractada amb molta saviesa pels guionistes d'"Enemigos públicos", aprofitant que algunes escenes trascendentals transcorren precisament en sales de cinema, però també en altres ocasions com quan "Baby Face" Nelson, borratxo, imita James Cagney.
I, a l'altra banda de la llei, el federal Melvin Purvis (Bale) intenta conciliar els mètodes feixistes imposats pel seu cap, Hoover, amb un cert sentit de l'ètica, convertint-se en un heroi tràgic com ho és la seva nèmesi, una altra figura del passat que -com ens aclareixen els crèdits finals- serà anihilat pel sistema. La paradoxa definitiva, en la mateixa línia argumental, és que Dillinger pot ser finalment vençut gràcies a la col.laboració de les màfies organitzades, que substituiran els bandits de la vella escola, com els buròcrates (Hoover) substituiran els homes d'acció (Purvis i la colla de vells policies que l'ajuden contravenint les directrius del cap de l'FBI).
Un film de gàngsters, doncs, en què les escenes romàntiques són tan necessàries com les escenes d'acció, filmat a la manera d'un western crepuscular: inclou l'assetjament a trets d'una cabana al mig del bosc, uns quants atracaments i narra la persecució d'un bandit admirable per un policia que l'admira; com Robert Ryan a "Grupo salvaje" perseguia i admirava els heroics components de la banda mentre la civilització s'entestava a devorar-los a tots.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)