dilluns, 24 d’agost de 2009

ENEMIGOS PÚBLICOS


S'estrena a les nostres pantalles la darrera pel.lícula de Michael Mann, aquest senyor que filma en digital d'alta definició i que té un estil aparentment hiperrealista, en el fons bastant sofisticat.

"Enemigos públicos" narra amb algunes llicències l'enfrontament, als Estats Units de la Gran Depressió, entre l'FBI, creat per Edgar Hoover en ocasió del gran auge de la delinqüència, i John Dillinger, "Baby Face" Nelson" i altres facinerosos.

A més de la vibrant posada en escena i les matisades interpretacions de Johnny Depp, Christian Bale i Marion Cotillard, la pel.lícula es beneficia d'un argument que remet als temes clàssics del cinema nord-americà, no només de gàngsters sinó també de l'Oest.

En realitat, tant les pel.lícules de gàngsters com els westerns són films històrics que ens parlen d'un passat en què els delinqüents eren herois romàntics condemnats a un destí tràgic per pròpia elecció i a la desaparició de la seva forma de vida amb la vinguda dels nous temps, d'una civilització despietada que anteposa el benefici comú als valors individuals i està regida per homes sense ètica ni escrúpols. Dillinger, doncs, és un individu lliure, un modern Robin Hood que atraca els bancs que simbolitzen el capitalisme que -llavors com ara- va conduir el pais a la misèria, un home noble que mai no abandona els seus companys i fins i tot amb les seves ostatges es comporta com un cavaller. Dillinger estima el cinema, on veu refectit el seu caràcter indòmit; alhora, el cinema, com ja hem dit, els estima a ells, els outsiders. El públic de la Depressió omple els cinemes per oblidar les pressions i repressions quotidianes i admira Dillinger. Però als cinemes no solament es glorifica els malfactors; paradoxalment, les sales serveixen també per alliçonar el públic sobre les noves consignes del govern i per fer publicitat dels nous mètodes de lluita contra el crim. Aquesta interacció entre cinema i realitat està tractada amb molta saviesa pels guionistes d'"Enemigos públicos", aprofitant que algunes escenes trascendentals transcorren precisament en sales de cinema, però també en altres ocasions com quan "Baby Face" Nelson, borratxo, imita James Cagney.

I, a l'altra banda de la llei, el federal Melvin Purvis (Bale) intenta conciliar els mètodes feixistes imposats pel seu cap, Hoover, amb un cert sentit de l'ètica, convertint-se en un heroi tràgic com ho és la seva nèmesi, una altra figura del passat que -com ens aclareixen els crèdits finals- serà anihilat pel sistema. La paradoxa definitiva, en la mateixa línia argumental, és que Dillinger pot ser finalment vençut gràcies a la col.laboració de les màfies organitzades, que substituiran els bandits de la vella escola, com els buròcrates (Hoover) substituiran els homes d'acció (Purvis i la colla de vells policies que l'ajuden contravenint les directrius del cap de l'FBI).

Un film de gàngsters, doncs, en què les escenes romàntiques són tan necessàries com les escenes d'acció, filmat a la manera d'un western crepuscular: inclou l'assetjament a trets d'una cabana al mig del bosc, uns quants atracaments i narra la persecució d'un bandit admirable per un policia que l'admira; com Robert Ryan a "Grupo salvaje" perseguia i admirava els heroics components de la banda mentre la civilització s'entestava a devorar-los a tots.