diumenge, 20 de setembre de 2009

MALDITOS BASTARDOS


Després del cinema negre ("Reservoir Dogs", "Pulp Fiction"), la blaxpoitation ("Jackie Brown"), el cinema d'arts marcials, l'anime, l'espaguetti-western (tot això cabia a "Kill Bill") i les pel.lícules de persecucions automobilístiques dels anys setanta ("Deathproof"), ara li toca el torn al cinema bèl.lic. Però el model no són els films clàssics nord-americans dels anys quaranta i cinquanta, sinó les produccions europees més recents, particularment "Aquel maldito tren blindado" (Enzo G. Castellari, 1977).
Els films europeus de gènere són bastards, fills il.legítims dels models clàssics nord-americans, i no és casual que els personatges de "Malditos bastardos" portin el nom de directors i actors de segona fila (Antonio Marghiretti, Aldo Ray, Hugo Stiglitz); de fet, "Inglorious Basterds" era el títol previst per a un llibre sobre aquests especialistes del cinema de sèrie B oblidats per les enciclopèdies serioses.
Com dèiem en parlar de "Deathproof", Tarantino transcendeix els seus models, però en aquesta ocasió l'interès relatiu dels títols en què s'inspira, com també el to deliberadament grotesc de la majoria de personatges, llasten un film tanmateix molt característic del seu director i que conté més d'una genialitat. "Malditos bastardos" està construïda en funció de llargues seqüències que són compartiments estancs i no té un protagonista clar, tot i que dos dels personatges tenen molta més entitat que la resta: el nazi políglota "caça-jueus" interpretat per Christoph Waltz (premi a Cannes i ferm candidat a l'Oscar), i la jueva propietària d'un cinema Shosanna Dreyfus (interpretada per Mélanie Laurent); la seva venjança contra els nazis l'emparenta amb les altres fèmines venjatives del cinema de Tarantino (la "núvia" de "Kill Bill", les especialistes de "Deathproof").
Bàsicament, tenim un parell de llargues escenes de tensió acumulada que acaben amb un catàrtic esclat de violència, a la manera de Sergio Leone, en les quals (i en tota la pel.lícula, de fet), la llengua en què s'expressen els personatges introdueix un element afegit de suspens; i un final en el cinema on es projecta "L'orgull de la nació", imaginària però plausible producció patriòtica de Joseph Goebbels, en el qual Tarantino es permet passar olímpicament de la veritat històrica i filmar la venjança jueva definitiva en què la crema de metres i metres de pel.lícula altament inflamable serveix de resposta a la crema de llibres i altres barbaritats comeses per Hitler i companyia, i a la vegada representa el sacrifici suprem de la cinefília, digne colofó d'un títol en què Tarantino ens torna a parlar de la sèrie B però també de Charles Chaplin i Max Linder, de G. W. Pabst, Leni Riefensthal, Henri-Georges Clouzot, "King Kong", o més indirectament del Truffaut d'"El último metro", l'Aldrich de "Doce del patíbulo", el Ford de "Centauros del desierto", a més dels altres cineastes més discrets abans esmentats.
I la darrera curiositat: de tota la música preexistent que utilitza a la pel.lícula, cap fragment no pertany a un film bèl.lic (la més exòtica, la peça cantada per David Bowie que apareixia a la versió moderna d'"El beso de la pantera", que sona a l'inici de la llarga escena de la projecció cinematogràfica).