diumenge, 30 d’agost de 2009

MAPA DE LOS SONIDOS DE TOKIO - Molt soroll per a res?



Sens dubte, Coixet és una directora notable, prou hàbil a l'hora de plantejar històries intimistes, retrats de personatges que miren de vèncer les seves pròpies inseguretats davant d'un destí incert, o bé miren de vèncer la por que els produeix una tragèdia imminent, o bé el dolor infligit quan aquest destí ja s'ha materialitzat.



Al film, el català David (Sergi López) regenta a Tòquio una botiga de vins amb el cinèfil nom de "Vinidiana" i s'enfronta al dolor pel suïcidi de la seva nòvia japonesa, quan coneix Ryu (Rinko Kikuchi), no pas per casualitat ja que ella és l'assassina a sou contractada pel pare de la noia per matar-lo.


Ryu, a part de fer-se un sobresou matant gent, talla tonyina al mercat de Tòquio. És un personatge solitari i misteriós del qual no arribem a saber gran cosa, malgrat els comentaris en off d'un narrador una mica pesat; a força d'enigmàtic, el personatge de la peixatera assassina acaba per semblar un clixé en una pel.lícula que n'està plena (la solitud de les dones orientals i l'honor dels homes, les llums de la nit tokiota, els hotels de l'amor, el sushi, el karaoke).


"Mapa de los sonidos de Tokio" té escenes de força densitat dramàtica i podríem dir que està ben interpretada si no haguéssim vist la versió doblada (ja que Sergi López no en sap, de doblar-se), però té una perillosa tendència al manierisme gratuït que ja sembla un tret definitori del cinema català recent (Guerín, Recha -uf!-, Albert Serra -més uf!-).

2 comentaris:

mireia ha dit...

Aquesta pel.lícula la trobo bastant fallida. El punt de partida argumental semblava prometedor: una noia misteriosa i bonica que de dia és peixatera i de nit assassina a sou; les visions nocturnes de Tòquio estan bé; l'element(perquè no es pot considerar personatge)del narrador en off, no em va desagradar, tot i que tampoc aporta res significatiu al film; les interpretacions molt bé la Kikuchi i molt fluix el Sergi López (per què en algunes pel.lícules està molt bé i en d'altres sembla un extraterrestre?). En definitiva, una pel.lícula en què dóna la sensació que no se n'ha tret tot el que se'n podia extreure, en què el talent de la Coixet s'ha diluït en més d'un moment; potser la seva pel.lícula més decebedora des de "A los que aman", i infinitament inferior a l'esplèndida "Elegy".

Josep ha dit...

Es veu que l'equip japonès de la Coixet era el mateix que el d'"Enter the Void". Et deixo un enllaç interessant.

www.google.com/hostednews/epa/article/AleqM5iUD6SLQDNWKbWKwe1Q07KHgpkcMQ