Si no heu vist aquesta pel.lícula de 1973 i us diuen que està feta amb dos duros, filmada en setze mil.límetres i blanc i negre, que dura quatre hores, que el director (Jean Eustache) és un cineasta maleït que es va suicidar als quaranta-tres anys, potser no tingueu gaires ganes de veure-la. Però us puc assegurar que és una obra mestra d'una eficàcia aclaparadora malgrat (o gràcies a) la senzillesa de la seva realització, irònica, divertida i, a la vegada, romàntica i desesperançada. Tan realista que es pot veure com un documental sobre la generació del maig del 68, va d'un mig hippie que no penca ni que el matin que manté una relació amorosa triangular amb la "mare", una noia madura que el manté, i la "puta", una infermera tirant a nimfòmana; delicioses performances de l'ínclit Jean-Pierre Léaud, Bernadette Lafont i la debutant Françoise Lebrun. Per veure si us acabo de motivar, penjo tres escenes, dues de diàleg i una de silenci amb música de fons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada