JOKER: FOLIE À DEUX

Repasso els posts dedicats a Todd Phillips i constato que es tracta d'un realitzador que sempre cerca referents i que no sempre els millora, tot i que "Joker" (2019), inspirada en "Taxi Driver" i "El rey de la comedia", esdevenia una rara avis tant per la distància que prenia amb relació a la nissaga de Batman com per l'originalitat en el tractament del personatge o el retrat d'un univers en descomposició força semblant a la distopia en què ja estem vivint gràcies a l'auge de l'extrema dreta i a individus tan sinistres com Elon Musk. 

L'allunyament de l'ortodòxia s'accentua en la seqüela, a priori canònica (serveix per introduir el personatge de Harley Quinn, una excel·lent Lady Gaga), finalment una mica marciana. Phillips es desvia de la ruta principal a "Joker" i, a "Joker: Folie à Deux", es troba davant d'un carreró sense sortida i, com els personatges de "Thelma & Louise", opta per tirar pel dret, en un suïcidi cinematogràfic tan romàntic com letal per a la taquilla. 

Aquest presumpte suïcidi artístic, paral·lel al cas de la "Megalópolis" de Coppola, ha de concitar la nostra simpatia. També la pel·lícula de Phillips resulta imperfecta: esplèndidament narrada en imatges, sobretot la part del principi a la presó, es perd una mica en el camí cap al drama judicial. Però la idea de convertir-la en un musical en què els protagonistes expressen llurs sentiments a través de cançons conegudes és arriscada i alhora genial. 

I l'aparent traïció al personatge ideat per DC Comics i el final més anticlimàtic imaginable resulta, però, coherent amb la història d'amor entre dues persones (fixeu-vos que no he dit personatges) que només poden ser felices vivint una ficció, convocant un espectacle a major glòria de la seva excentricitat (oportuníssima la referència a "Melodías de Broadway"). 

That's Entertainment?

No ho sé, però... amb dos collons!