"Casa en flames" s'assembla més a la segona pel que té d'intent de radiografiar o caricaturitzar un segment de la societat catalana, en aquest cas la burgesia amb segona residència a Cadaqués, i per certa tendència al melodrama de sobretaula. Si més no, el film resulta atractiu perquè sap combinar la trama domèstica, al voltant de la venda d'una casa a la platja, amb apunts de comèdia negra i perquè els personatges estan ben descrits i millor interpretats: Emma Vilarasau esplèndida en el paper de la mare manipuladora, Alberto San Juan impecable en el paper d'exmarit una mica barrut, Maria Rodríguez Soto perfecta en el paper de mare i esposa en crisi permanent, o Enric Auquer fent de fill consentit. El realitzador treu profit de l'argument i les actuacions i construeix una comèdia agredolça que té el ritme idoni i una estructura no exactament perfecta però infinitament millor que la de la majoria de comèdies que ens toca patir, vinguin del nostre país o d'on sigui.
Molt diferent el to però un tema molt semblant al de la recent "La casa" (Álex Montoya, 2024), en què també hi ha uns germans que han de vendre (o no) la casa on de petits passaven les vacances. Bones interpretacions d'un repartiment encapçalat per l'omnipresent David Verdaguer i Óscar de la Fuente i un realisme que, de tan inapel·lable, comporta certa insipidesa.
2 comentaris:
Ésta última es la que está basada en el cómic de Paco Roca, supongo.
Sí. No he leído el cómic.
Publica un comentari a l'entrada