dimarts, 25 de juny del 2024

DESCANSA EN PAZ

En què es diferencien una pel·lícula de zombis nord-americana (o anglesa, o coreana) i una pel·lícula de zombis noruega (que no siguin nazis)? 

Més enllà de l'acudit, "Descansa en paz" (Thea Hvistendhal, 2024) recupera l'assumpte de l'apocalipsi zombi des dels orígens, tant si fem referència als títols fundacionals del subgènere en què els zombis caminaven a poc a poc com si ens remetem als moments inicials d'una catàstrofe d'aquesta mena. Així, aquesta pel·lícula que ens arriba del nord d'Europa mostra els efectes d'una inesperada resurrecció dels morts recents després d'un estrany fenomen atmosfèric, quan encara no omplen els carrers però propicien l'estupor i una contradictòria barreja de sentiments a un seguit de personatges: la mare jove i l'avi d'un nen que ha mort prematurament, la parella d'una lesbiana que ha mort a causa de l'edat, o la jove esposa morta d'accident i recuperada al mateix hospital on l'atenien. Podria ser un consol per als parents si els ressuscitats mostressin característiques humanes, que no serà el cas. 

L'originalitat d'aquesta proposta, però, no es troba en l'argument -una enèsima variant d'un tema ja molt dilapidat- sinó en una posada en escena reposada i molt elegant, basada en la fluïdesa i la intel·ligència dels moviments de la càmera (només cal referir-nos a la panoràmica aèria que, en l'inici del film, relaciona a l'avi del nen mort amb la seva filla) i una fotografia densa i atmosfèrica gràcies a la utilització de la distància focal llarga, fins i tot en les escenes més intimistes, que són gairebé totes (no busqueu espectacularitat en aquesta mostra de terror d'autor).

diumenge, 23 de juny del 2024

IMITACIÓN A LA VIDA

"Imitación a la vida" (1959) és el darrer llargmetratge dirigit per Douglas Sirk i probablement el seu títol més ambiciós. 

Com "Obsesión", adapta una novel·la que ja havia servit per a un film de John M. Stahl, i, com en aquest títol i "Sólo el cielo lo sabe", el protagonista s'enamora d'una vídua. Canvieu Rock Hudson per John Gavin i Jane Wyman per la ja veterana però encara molt atractiva Lana Turner. Afegim-hi una altra mare i dues filles, i conflictes més o menys seriosos entre totes elles, el més punyent el que enfronta a la noia que sembla blanca i vol ser blanca amb la seva progenitora afroamericana. D'altra banda, la relació entre la vídua i el jove fotògraf es veu constantment interrompuda a causa de l'ambició d'ella, qui vol ser actriu caigui qui caigui, mentre que el noi acceptarà un destí menys romàntic però força lucratiu com a publicista de Madison Avenue. 

Entre petons i llàgrimes transcorre un melodrama prolix i sofisticat que passa revista a molts dels mals del país que va acollir el realitzador: el racisme, el consumisme, la hipocresia, fins i tot els abusos en el món de l'espectacle (i encara faltaven dècades per al #MeToo!).

divendres, 21 de juny del 2024

MATAR A DIOS

Codirigida amb Albert Pintó el 2017, "Matar a Dios" conté, però, les senyes d'identitat de Caye Casas, el director que acabem de descobrir amb "La mesita del comedor". La mateixa visió pessimista de la institució matrimonial i la més benèvola de les relacions de consanguinitat (als germans, s'uneix un pare que ha descobert els avantatges de la independència); també la introducció en un context realista d'una trama de terror, més fantàstica en aquest cas, tot i que el dubte de si allò que succeeix és real o només un producte de la imaginació d'uns personatges força estressats es mantindrà fins al final. 

Els realitzadors controlen el suspens d'un argument que sembla de Shyamalan (però amb més sentit de l'humor) i obtenen sòlides interpretacions de dos actors que tornaran a aparèixer a "La mesita del comedor", David Pareja i l'inefable Eduardo Antuña, ben acompanyats per un inquietant Emilio Gavira, Boris Ruiz molt ficat en el paper, i la malaguanyada Itziar Castro, absolutament genial fent el personatge de l'esposa resignada (o potser no tant) al paper de víctima d'un masclista de manual.

dimecres, 19 de juny del 2024

AL MORIR LA NOCHE

Els Estudis Ealing no van conrear únicament la comèdia. "Al morir la noche", títol del 1945 amb quatre directors (Alberto Cavalcanti, Basil Dearden, Charles Crichton i Robert Hamer), pertany al gènere fantàstic, tot i que preserva cert to de comèdia negra (particularment, el fragment dels jugadors de golf).

S'estructura en diversos episodis a partir d'una història que serveix de nexe d'unió: un home és convidat a una reunió familiar en una casa aliena i resulta que pot preveure tot allò que hi passarà, inclòs un assassinat; els presents es mostren escèptics, tot i que acaben relatant diverses experiències paranormals, amb fantasmes, miralls que oculten malediccions o -en el millor fragment- ninots de ventríloc antipàtics que semblen tenir vida pròpia. 

És un títol de culte que va crear escola i que no ha perdut interès tot i el temps transcorregut.

dissabte, 15 de juny del 2024

ALEMANIA AÑO CERO

De la trilogia de Rossellini sobre la Segona Guerra Mundial ens faltava parlar d'"Alemania Año Cero" (1948), i el post sobre "Pasaporte para Pimlico" m'ha decidit a fer-ho, entre altres raons per poder assenyalar l'enorme distància entre dues pel·lícules que retraten el mateix període històric. 

El títol britànic mostra el Londres malmès per la guerra amb un optimisme insòlit. Potser és així senzillament perquè estem al bàndol dels vencedors. 

Rossellini, en canvi, viatja a un Berlín totalment devastat per retratar in situ una societat moralment enfonsada, sense horitzons i encara enfrontada a l'estigma de la barbàrie nazi. El protagonista és un nen que, segons diuen, s'assemblava físicament al fill del realitzador, Romano, que havia mort prematurament dos anys abans. L'ànim del realitzador italià, doncs, tampoc no es trobava en el millor moment, i el seu treball, acusat per alguns de melodramàtic, no deixa espai per a cap mena d'esperança. Conté un final demolidor i és una de les obres més lúcides i rotundes sobre les conseqüències de la guerra. 

No són decorats:

divendres, 14 de juny del 2024

PASAPORTE PARA PIMLICO

"Pasaporte para Pimlico" (Henry Cornelius, 1949) és una altra comèdia coral dels Estudis Ealing.

Ara, la Segona Guerra Mundial ja ha acabat i els habitants de Londres gairebé enyoren els dies heroics de la defensa civil. Els nens juguen enmig de les ruïnes causades pels bombardeigs nazis al tranquil barri de Pimlico, i provoquen l'explosió d'una bomba soterrada i, a partir d'aquí, el descobriment d'un tresor i d'uns documents segons els quals la zona pertanyia a un noble borgonyó i els veïns actuals en serien súbdits, de manera que gaudirien d'alguns avantatges, com, per exemple, no estar sotmesos al racionament imposat al Regne Unit de postguerra. La zona es converteix ràpidament en un paradís fiscal i causarà molts maldecaps a les autoritats britàniques (com passava a "Whisky a go-go"). El conflicte està servit i els veïns no s'acovardeixen; la ironia del comentari sobre els nacionalismes es resumeix en el seu crit de guerra: "Com a anglesos que som, defensem el nostre dret a ser borgonyons".

dilluns, 10 de juny del 2024

LA MESITA DEL COMEDOR

Miraculosament rescatada de l'oblit per Stephen King, "La mesita del comedor" (Caye Casas, 2022) és una proposta bèstia i claustrofòbica, que es pot llegir en clau d'humor negre i també com a metàfora de la por a la paternitat. 

El realitzador es mostra quasi tan hàbil com agosarat i la pel·lícula té algunes solucions dramàtiques francament enginyoses (permeteu-me que no entri en detalls). Però l'horror acaba devorant-ho tot i els moments de comèdia no eviten que desitgem que passi alguna cosa que ens alliberi del malson, potser un altre final, potser unes gotes de surrealisme que ens permetin oblidar que allò que els passa als protagonistes ens podia haver passat a tu i a mi; i és definitivament terrorífic.

divendres, 7 de juny del 2024

SÓLO EL CIELO LO SABE

Douglas Sirk torna a reunir Jane Wyman i Rock Hudson a "Sólo el cielo lo sabe" (1955). I ella torna a fer de vídua, i es tornen a enamorar. En aquest cas, l'interès és mutu des del començament però els condicionants socials resulten un obstacle: ella és rica i ell el jardiner; ell és molt més jove; el veïnat murmura i els fills de la dona s'oposen obertament a la relació. 

No sembla un argument gaire original però Sirk el planteja amb intel·ligència, des de l'escena de la festa en l'inici del film. La vídua té un pretendent veterà que li proposa una relació no pas apassionada sinó basada en l'amistat; el mateix vespre, el marit calavera d'una de les amigues li ofereix muntar-li un piset. Veient el pa que s'hi dóna, l'opció del jardiner alt, jove i eixerit no sembla tan forassenyada. 

Els fills no volen que la mare festegi com si fos una adolescent i no se'ls acut altra cosa que regalar-li un televisor perquè es distregui. La imatge de la dona reflectida sobre la pantalla és una metàfora perfecta de la seva solitud. 

Novament, és inevitable parlar de la magnífica fotografia en colors de Russell Metty. El daurat de la tardor és tant un símbol de la maduresa de la protagonista com un recurs per obtenir bellíssimes imatges; però res comparable als moments en què la parella troba refugi a la cabana al bosc, amb l'exterior banyat per la neu resplendent, amb un cérvol que volta per allà i els personatges retratats a contrallum.

dimecres, 5 de juny del 2024

FURIOSA

"Furiosa" (George Miller, 2024) és un retorn a l'univers de "Mad Max: Furia en la carretera" (2015) amb l'excusa d'explicar els origens del personatge que havia interpretat Charlize Theron i que ara reprenen Alyla Browne (la Furiosa de petita) i Anya Taylor-Joy de més granadeta. L'acompanyen, a més dels dolents que ja sortien en la versió anterior, un encara més dolent Chris Hemsworth i un sòsia de Mad Max sense gaire carisma (Tom Burke). 

Potser no hi haurà més títols de la nissaga atès el fracàs econòmic, i serà una llàstima ja que, tot i que "Furiosa" no és necessàriament millor que "Mad Max: Furia en la carretera", que abusa dels efectes digitals i que perd força en el tram final, conté memorables seqüències d'acció i una màgia visual a l'abast de pocs realitzadors i encara menys franquícies.

diumenge, 2 de juny del 2024

LA QUIMERA

"La quimera" (2023) recupera diversos motius ja presents a "Lazzaro feliz". El lacònic protagonista es mou entre el món dels vius i el dels morts, sigui cercant un amor perdut o bé col·laborant amb una colla d'impresentables en l'espoli de tombes etrusques. 

La directora Alice Rohrwacher aconsegueix equilibrar el realisme màgic amb un discurs més terrenal sobre les desigualtats de la societat capitalista. Un món en conflicte i un conflicte entre l'amor ideal i l'amor possible, entre els records i el present, entre les mansions buides i la necessitat d'un habitatge, entre l'opulència i la precarietat, entre l'arqueologia i l'especulació. 

Si "Lazzaro feliz" ens recordava molt Pasolini, "La quimera", novament hereva del millor cinema italià, remet també a Fellini. Esmentem l'escena de la festa al poble que continua a la platja entre una indústria contaminant i un cementiri etrusc, o el descobriment del santuari amb la deessa de marbre i els frescos, que directament evoca "Roma" i la genial escena de la troballa d'una casa patrícia pels treballadors del metro en construcció.