Més enllà de l'acudit, "Descansa en paz" (Thea Hvistendhal, 2024) recupera l'assumpte de l'apocalipsi zombi des dels orígens, tant si fem referència als títols fundacionals del subgènere en què els zombis caminaven a poc a poc com si ens remetem als moments inicials d'una catàstrofe d'aquesta mena. Així, aquesta pel·lícula que ens arriba del nord d'Europa mostra els efectes d'una inesperada resurrecció dels morts recents després d'un estrany fenomen atmosfèric, quan encara no omplen els carrers però propicien l'estupor i una contradictòria barreja de sentiments a un seguit de personatges: la mare jove i l'avi d'un nen que ha mort prematurament, la parella d'una lesbiana que ha mort a causa de l'edat, o la jove esposa morta d'accident i recuperada al mateix hospital on l'atenien. Podria ser un consol per als parents si els ressuscitats mostressin característiques humanes, que no serà el cas.
L'originalitat d'aquesta proposta, però, no es troba en l'argument -una enèsima variant d'un tema ja molt dilapidat- sinó en una posada en escena reposada i molt elegant, basada en la fluïdesa i la intel·ligència dels moviments de la càmera (només cal referir-nos a la panoràmica aèria que, en l'inici del film, relaciona a l'avi del nen mort amb la seva filla) i una fotografia densa i atmosfèrica gràcies a la utilització de la distància focal llarga, fins i tot en les escenes més intimistes, que són gairebé totes (no busqueu espectacularitat en aquesta mostra de terror d'autor).
