dimarts, 21 de març del 2023

SURO

M'ha agradat "Suro" (2022), primer llargmetratge de Mikel Gurrea, esplèndidament interpretat per Vicky Luengo i Pol López. I m'ha recordat -encara més que "As bestas"-, els "Perros de paja" d'en Peckinpah, tot i que no el definiríem com un thriller rural, més aviat un estudi sociològic (la qual cosa no impedeix que el director sàpiga mantenir en tot moment un suspens quasi hitchcockià). 

M'ha agradat l'aventura d'aquesta parella de pixapins que, en un rampell progre-ecologista, adquireixen una casa i uns terrenys a l'Empordà, decidits a fer calés amb el suro de les alzines. Conciliar la vida familiar amb el treball al bosc i els principis d'esquerres amb les implicacions capitalistes i racistes del procés no resultarà fàcil. 

La història m'hauria semblat rodona si hagués acabat amb l'escena de la festa a la piscina del mas, mirall deformat de la festa i el ball ple d'il·lusió en l'inici del film. De manera que m'hi sobra l'epíleg, tot i que tampoc no està exempt de referents il·lustres, de la ja esmentada "Perros de paja" a la hawksiana "La cosa", versió John Carpenter.

9 comentaris:

Trecce ha dit...

Me alegra leer tu comentario al film porque estoy a punto de verlo uno de estos días.

ricard ha dit...

Espero que no te decepcione.

Cinefilia ha dit...

Potser és una mica esquemàtic en el seu plantejament, però tot i així és una òpera prima a tenir en compte (d'aquí que fos premiada als Gaudí i candidata als Goya).

Una abraçada.

ricard ha dit...

Vaig trobar que els protagonistes i la seva evolució estaven molt ben descrits.

Una abraçada.

Pedro Rodríguez ha dit...

La tengo por aquí pendiente, aunque reconozco que me da un poco de pereza ante las reiteradas y ya cansinas historias de dramas y thrillers rurales. Cuando el cine español coge una linde...

Un abrazo.

ricard ha dit...

Y, sin embargo, esta es distinta, creo yo. O, al menos, adopta un punto de vista que me pareció original

Un abrazo.

Gerard Knob Rite ha dit...

[Spoilers] Concordo amb el que has mencionat del suspens hitchcockià, ja que a mi la primera meitat del film em transmet una tranquil·litat enorme i la segona meitat una tensió enorme i, a més, destaco moltíssim el so de la pel·lícula (igual que en les del Hitchcock), els sons del camp i dels currelas llevant i transportant el suro.

Tot i que els dos personatges protagonistes tenen molts matisos morals i estan molt ben escrits/desenvolupats (Vicky Luengo és la millor actriu catalana del moment junt amb Laia Costa, by the way), diria que l'Ivan és més un boques que, de bones a primeres, duu a la pràctica els seus ideals però, a l'hora de la veritat, es rebaixa, mentre que l'Elena, generalment, és una persona més precabuda i conseqüent amb les seves idees.

L'escena final del ball em sembla la millor de la pel·lícula. Et dóno la raó en que, probablement, el film hauria quedat més rodó si s'hagués acabat aquí, però l'epíleg li dóna un toc d'humor negre i reafirma aquesta altra idea de la pel·lícula del matrimoni que supera males temporades però segueix al peu del canó (i, a més, que acabi amb música clàssica wagneriana crea un contrast maco amb el hip-hop d'abans).

ricard ha dit...

Tens molta raó quan et refereixes a la importància de la banda sonora (sons o música)... Esclar que tu ets expert en la materia ;)

Gerard Knob Rite ha dit...

Heheh :)