L'escriptora està enfadada amb el director de cinema perquè no val voler (o no va poder) tirar endavant l'adaptació cinematogràfica d'un dels seus llibres. Però també sembla incòmoda en la reunió amb l'amiga que ha muntat la llibreria, i que no va trucar-li en tots aquests anys. De tota manera, l'escriptora, una dona de certa edat i en plena crisi creativa, sembla enfadada amb el món en general, i solament recupera la il·lusió en conèixer la jove actriu (Kim Min-hee), a qui proposa fer un curtmetratge que la noia protagonitzaria, potser acompanyada del seu marit, que és escultor.
Però el marit no apareix mai, tampoc a la pel·lícula que acaben produint, de la qual veurem algun fragment (els únics moments en color d'un film en un blanc i negre saturat).
En l'escena en què s'emborratxen, l'escriptora retroba un vell amant -el poeta-, però no sembla que la seva relació hagués significat gran cosa. Al cap i a la fi, només les dones semblen tenir la iniciativa -fins i tot quan es plantegen seriosament la inacció- en aquest títol minimalista i encisador que explica més amb els silencis que amb els nombrosos i cerimoniosos diàlegs.
3 comentaris:
Las relaciones entre personas suelen tener un papel fundamental en las películas del realizador coreano.
Veure una pel·lícula de Hong Sang-soo és com mirar la vida passar. Suposo que aquest enfocament contemplatiu deu ser propi de la cultura asiàtica. O, en tot cas, a nosaltres ens ho sembla...
Una abraçada.
Trecce: Sin duda.
Juan: Sí, sempre té aquest to. Vam passar la pel·lícula al Cine-club d'Igualada i la majoria de la gent va sortir amb cara de pòquer, molts mig enfadats i preguntant "quin és el missatge?". Curiosament, en canvi, va venir un senyor a qui mai no havíem vist i ens va dir que no era cinèfil però estava enamorat d'aquesta pel·lícula i ja l'havia vist quatre vegades (cinc, doncs, amb la sessió de l'altre dia).
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada