Fellini ironitza sobre uns burgesos extravagants, semblants als que apareixien a "La dolce vita", i sobre la moda de les religions orientals i de l'espiritisme. En una d'aquestes sessions, la sensible Giulietta contacta amb l'esperit d'una noia anomenada Iris, tot i que no sabrem si només es tracta d'un producte de la seva imaginació; també coneix altres personatges aparentment reals però que habiten un món de fantasia, com la seva veïna Susy, interpretada per una hipersexualitzada Sandra Milo. Els esperits, la veïna i alguns possibles amants com el jove i bellíssim fillol de la Susy o un aristocràtic cavaller espanyol (José Luis de Vilallonga), que la instrueix sobre l'art del toreig i com preparar una sangria, beguda de l'oblit, l'enfronten a les seves repressions, probablement originades per la seva educació catòlica (impagable la representació infantil del martiri d'una santa). Finalment, una experiència psicoanalítica permetrà a la protagonista alliberar-se dels seus fantasmes i recuperar la llibertat, tot fugint de la casa de nines en què ha estat vivint una mentida.
Fellini repeteix amb el director de fotografia de "8 y 1/2", Gianni Di Venanzo, ara en color, i, a part d'obtenir la millor interpretació de la seva esposa, confecciona un film visualment fascinant en què, amb l'excusa de la imaginació i els records de la protagonista, trobem tots els motius que seran recurrents en la seva filmografia, expressats amb el característic to oníric: les dones exuberants -presumptes nimfòmanes-, els vestits impossibles, les aparicions misterioses en una platja, les monges, el circ, fins i tot un oracle hermafrodita que anticipa un personatge similar al "Satyricon".
7 comentaris:
Amb aquesta pel·lícula Fellini hi afegia una certa dosi psicodèlica (o colorista, si més no) al seu ja habitual univers.
Una abraçada.
Uno de los títulos emblemáticos de Fellini.
Juan: L'interès de Fellini per l'univers pop ja s'endevina a "La dolce vita" i aquí es fa més evident amb l'ús del color.
Trecce: Sin duda, aunque en su estreno no tuvo muy buena acogida (al menos, por parte de la crítica española). La comparación con "8 y 1/2" era inevitable y jugó en su contra.
Una abraçada.
Hola Ricard!
Pues esta es una de mis eternas asignaturas pendientes, a ver si saldo esa deuda.
Saludos!
Cualquier película de Fellini es muy recomendable y este es un título a descubrir o, como en mi caso, redescubrir. Puede que palidezca al lado de obras maestras absolutas como "La dolce vita", "8 y 1/2" o "Amarcord", pero resulta muy interesante ver como añade el color a esa búsqueda de un estilo que sería inconfundible; y el retrato femenino que presentan el director y su actriz favorita está a la altura de otros entrañables personajes como Gelsomina o Cabiria.
Saludos.
No es de las mejores películas del maestro italiano. El otro día estuve revisionando "Los inútiles" que me parece muy superior a ésta, que su mejor cualidad radica en la crítica a la hipócrita doble moral de la burguesía y a la reflexión que la protagonista hace de sus temores e ilusiones.
Un abrazo.
No cabe duda de que "Los inútiles" es superior. Pero, en el caso de "Giulietta de los espíritus", la forma adquiere tanta importancia como el contenido.
Un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada