divendres, 27 d’agost del 2021

GIULIETTA DE LOS ESPÍRITUS

A les ordres del seu marit, Giulietta Masina havia fet d'artista ambulant a "La strada" (1954) i de prostituta a "Las noches de Cabiria" (1957). A "Giulietta de los espíritus" (1965), fa de burgesa, però el personatge, indissolublement lligat a l'actiu amb qui comparteix el nom, vindria a ser el mateix, una dona bona i innocent de qui la gent se n'aprofita o que és enganyada, en aquest cas per un marit adúlter.

Fellini ironitza sobre uns burgesos extravagants, semblants als que apareixien a "La dolce vita", i sobre la moda de les religions orientals i de l'espiritisme. En una d'aquestes sessions, la sensible Giulietta contacta amb l'esperit d'una noia anomenada Iris, tot i que no sabrem si només es tracta d'un producte de la seva imaginació; també coneix altres personatges aparentment reals però que habiten un món de fantasia, com la seva veïna Susy, interpretada per una hipersexualitzada Sandra Milo. Els esperits, la veïna i alguns possibles amants com el jove i bellíssim fillol de la Susy o un aristocràtic cavaller espanyol (José Luis de Vilallonga), que la instrueix sobre l'art del toreig i com preparar una sangria, beguda de l'oblit, l'enfronten a les seves repressions, probablement originades per la seva educació catòlica (impagable la representació infantil del martiri d'una santa). Finalment, una experiència psicoanalítica permetrà a la protagonista alliberar-se dels seus fantasmes i recuperar la llibertat, tot fugint de la casa de nines en què ha estat vivint una mentida. 

Fellini repeteix amb el director de fotografia de "8 y 1/2", Gianni Di Venanzo, ara en color, i, a part d'obtenir la millor interpretació de la seva esposa, confecciona un film visualment fascinant en què, amb l'excusa de la imaginació i els records de la protagonista, trobem tots els motius que seran recurrents en la seva filmografia, expressats amb el característic to oníric: les dones exuberants -presumptes nimfòmanes-, els vestits impossibles, les aparicions misterioses en una platja, les monges, el circ, fins i tot un oracle hermafrodita que anticipa un personatge similar al "Satyricon".

7 comentaris:

Cinefilia ha dit...

Amb aquesta pel·lícula Fellini hi afegia una certa dosi psicodèlica (o colorista, si més no) al seu ja habitual univers.

Una abraçada.

Trecce ha dit...

Uno de los títulos emblemáticos de Fellini.

ricard ha dit...

Juan: L'interès de Fellini per l'univers pop ja s'endevina a "La dolce vita" i aquí es fa més evident amb l'ús del color.

Trecce: Sin duda, aunque en su estreno no tuvo muy buena acogida (al menos, por parte de la crítica española). La comparación con "8 y 1/2" era inevitable y jugó en su contra.

Una abraçada.

Fran ha dit...

Hola Ricard!
Pues esta es una de mis eternas asignaturas pendientes, a ver si saldo esa deuda.
Saludos!

ricard ha dit...

Cualquier película de Fellini es muy recomendable y este es un título a descubrir o, como en mi caso, redescubrir. Puede que palidezca al lado de obras maestras absolutas como "La dolce vita", "8 y 1/2" o "Amarcord", pero resulta muy interesante ver como añade el color a esa búsqueda de un estilo que sería inconfundible; y el retrato femenino que presentan el director y su actriz favorita está a la altura de otros entrañables personajes como Gelsomina o Cabiria.

Saludos.

Pedro Rodríguez ha dit...

No es de las mejores películas del maestro italiano. El otro día estuve revisionando "Los inútiles" que me parece muy superior a ésta, que su mejor cualidad radica en la crítica a la hipócrita doble moral de la burguesía y a la reflexión que la protagonista hace de sus temores e ilusiones.

Un abrazo.

ricard ha dit...

No cabe duda de que "Los inútiles" es superior. Pero, en el caso de "Giulietta de los espíritus", la forma adquiere tanta importancia como el contenido.

Un abrazo.