Però la darrera pel·lícula de Fincher no té l'energia de "La red social", potser ni la d'altres treballs menys ambiciosos. No vull dir amb això que no resulti interessant. Filmada en un impecable blanc i negre, relativament sòbria (a pesar d'aguns travellings i contrapicats que semblen evocar el cinema de Welles) i imaginem que molt fidel al guió signat per Jack Fincher, pare del realitzador, la seva principal virtut és el retrat d'uns personatges i d'una època irrepetible (el Hollywood dels anys trenta), precís, intel·ligent, allunyat dels tòpics i que alerta sobre la manipulació de l'opinió pública a càrrec dels poderosos (com també feia "Perdida"; i demostra que les fake news, no són pas un invent modern).
D'altra banda, Gary Oldman ofereix una interpretació brillant del mític guionista, un alcohòlic simpàtic que oculta sota una aparença cínica i despreocupada una dignitat que esdevé una arma de doble tall, germen de la seva obra mestra però també de la seva caiguda en desgràcia.
2 comentaris:
Hola Ricard!
Aguardo con interés su estreno en plataforma. Oldman es un magnifico actor y diría que tiene un físico perfecto para encarnar a un personaje de aquellos años. Por cierto, estando de viaje por California mi hijo me envió unas fotos de la casa-museo de Hearst, desde luego le gustaba vivir bien...
Saludos!
Hola Fran,
Pues la tienes ya disponible en Netflix. Oldman está magnífico; sale fondón, como imagino corresponde. Según se ve, la casa de Hearst, el castillo de San Simeón que Welles convirtió en Xanadú, era y es una especie de parque de atracciones; en la época, tenía hasta un zoológico con elefantes y jirafas.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada