MALICK, no et miris el melic! (i un parell de rareses de propina)

Un dels efectes col·laterals de la pandèmia que estem patint és l'absència d'estrenes made in Hollywood i la preocupació de les sales per trobar títols amb què omplir les escasses hores que puguin tenir obert. Això ha permès que s'estrenin films de difícil distribució, alguns prou interessants com és el cas d'"Under the Skin". També es van estrenar -vist i no vist- dos títols inèdits de Terrence Malick, maleïts, massacrats per la crítica i ignorats pel públic. Tot aquest material es pot trobar encara a Filmin i ens permet (quasi) completar la filmografia d'un director tan discutible com rellevant.

"Knight of Cups" (2015) continua fil per randa amb l'estil radical mostrat a "To the Wonder". Imatges (sempre amb la col·laboració inestimable del gran Emmanuel Lubezki) filmades exclusivament amb objectius angulars, veus en off o diàlegs que només puntualment coincideixen amb la dicció dels personatges, absència de narració clàssica. I què més? Doncs uns protagonistes guapíssims, començant per Christian Bale, qui fa el paper d'un actor de moda que pateix una greu crisi existencial, i continuant amb totes i cada una de les seves nombroses conquestes femenines: Cate Blanchett, Natalie Portman, Imogen Poots, o les menys conegudes Freida Pinto, Isabel Lucas, Teresa Palmer, i alguna que encara em deixo. El film és una successió de situacions irrellevants o tòpiques; tot i que no queda clar perquè està deprimit el protagonista si lliga tant, s'endevina un conflicte familiar latent amb un pare que ha perdut l'empresa (Brian Dennehy) i un germà a qui tampoc no li van gaire bé les coses (Wes Bentley); i sí, les festes en luxosíssimes mansions de Los Angeles, o les escapades a Las Vegas, són tan buides en el fons com espectaculars en la superfície; ara, jo crec que m'hagués divertit si m'hi haguessin convidat, a pesar de la presència constant d'Antonio Banderas fent l'imbècil.

"Song to Song" (2017) canvia els turons de Beverly Hills per la ciutat d'Austin (Texas) -això perquè ho he llegit a Internet, no us cregueu que la pel·lícula doni tantes pistes- i el món del cinema pel de la música. També tenim actors ben plantats (Michael Fassbender, Ryan Gosling, Rooney Mara, Natalie Portman -novament-, Cate Blanchett -novament-, Lykke Li, Bérénice Marlohe), i multitud de plans amb els personatges mirant-se o tocant-se o mirant per les finestres d'àtics impressionants (cal suposar, si ens fixem en les dues pel·lícules, que quan passen el dit per l'ampit d'una finestra vol dir que tenen dubtes existencials; veus, ja començo a entendre el cinema del director!). Resulta que Gosling i Mara són una parella que busquen una oportunitat i Fassbender un productor musical que creu poder comprar-ho tot i que s'entén amb la segona sense que el primer se n'adoni, malgrat que la noia es passa tota l'estona fent cara de culpable. Després, uns quants canvis de parella i més triangles al llit. De fet, s'albira una història d'amor que, si l'estil de Malick no voregés l'autoparòdia, podria arribar a ser convincent. En el fons, res gaire diferent d'allò que vam veure en la sobrevalorada "El nuevo mundo" (2005).

El resum de la pel·lícula en imatges:

Se m'oblidaven els cameos de gent decrèpita: Ryan O'Neal a "Knight of Cups", Patti Smith, Iggy Pop i... Val Kilmer a "Song to Song". Bellesa i vellesa, la ciutat i el retorn a la natura; la recerca de la pau espiritual i la religió, que serà, a jutjar pels treballs més recents del director, allò que centrarà la seva filmografia després d'aquests passejos per les temptacions mundanes.

Rareses de propina (els perills del cinema d'autor): 

"Julien Donkey-Boy" (Harmony Korine, 1999)

Si allò que el director de "Spring Breakers" (un altre títol que supera la meva capacitat de comprensió/adhesió) pretenia era fer-nos passar una mala estona, sens dubte ho ha aconseguit amb aquest treball sota el segell Dogma (més perill!) que, a través una fotografia amb més gra que un camp de blat, ens acosta a una família diguem-ne disfuncional formada per un pare despòtic i una mica pirat (interpretat per Werner Herzog) i tres germans: una noia embarassada (Chloë Sevigny, eterna musa del cinema independent), sense més habilitats que tocar l'arpa i patinar sobre gel; un aprenent de lluitador, també sense gaire fortuna; i el Julien del títol (interpretat pel britànic Ewen Bremmer), esquizofrènic però no gaire més allunyat que la resta de la realitat que els envolta, bàsicament una residència per a discapacitats i una església on els càntics volen ser un revulsiu que els ajudi a encarar tanta misèria i tanta desgràcia.

"Lux AEterna" (Gaspar Noé, 2019)

Noé divideix la pantalla en dos per escenificar el caòtic rodatge d'una pel·lícula sobre bruixes. Comença amb un diàleg divertit entre Béatrice Dalle i Charlotte Gainsbourg i acaba amb un festival de llums estroboscòpiques, tot plegat amb l'objectiu de marejar l'espectador. Per sort, només dura cinquanta minuts.