El cinema d'Eloy de la Iglesia, entre l'oportunisme i la provocació, va propiciar algun títol quasi interessant. "El diputado", del 1978, presenta un polític d'esquerres (José Sacristán, qui, el mateix any, protagonitzava "Un home anomenat Flor de Otoño") que manté una relació homosexual amb un jove txapero (un dels nois de barri que freqüentarien el cinema del director a partir de "Navajeros"); l'aparent contradicció entre el progressisme del partit que el protagonista aspira a presidir i la seva por a sortir de l'armari són un reflex fidel dels prejudicis encara presents en aquella Espanya de la Transició. No és una gran pel·lícula però conté un pla final tan emotiu com eloqüent i una breu escena triangular que va ser molt celebrada en una època que el cinema espanyol maldava per trencar tabús.
4 comentaris:
Hola Ricard!
A mi Sacristán además de buen actor me parece un tipo estupendo, ahora cuando lo leo en las pocas entrevistas que concede me recuerda mucho al maravilloso cascarrabias de Fernando Fernán Gómez.
Lo cierto es que plantear estos argumentos en aquella España tenia su riesgo. Volví a verla hace un par de años y creo que sigue teniendo muy buen tirón.
Saludos!
A veces estás películas que, como bien dices, tienen algo de oportunismo, con el paso del tiempo se convierten en un buen testimonio de la época en que están ambientadas.
Un dels títols més emblemàtics d'un director transgressor (com a mínim, segons els paràmetres d'aquella època).
Una abraçada.
Fran: También me cae bien Sacristán. Fernán Gómez era una persona sin duda inteligente y en cierta medida entrañable, aunque daba un poco de miedo cuando se ponía en plan borde y le salían los ojos de las órbitas.
Trecce: Y ésta es un buen ejemplo.
Juan: Un títol transgressor, sens dubte, però no arriba als nivells d'"El pico".
Una abraçada i gràcies pels vostres comentaris.
Publica un comentari a l'entrada