LA LEYENDA DE LA CIUDAD SIN NOMBRE

Joshua Logan es va especialitzar en les adaptacions teatrals, inclosos els musicals de Broadway. El 1967, va adaptar luxosament "Camelot", un llibret d'Alan Jay Lerner sobre les llegendes artúriques. Dos anys després, repetiria autor amb "La leyenda de la ciudad sin nombre", un musical sobre la febre de l'or que semblava desassenyat sobre el paper (i, de fet, va ser un fracàs als Estats Units) però que mereix una revisió, ja que, malgrat les mancances (bàsicament, un problema amb el ritme i una durada excessiva), resulta força atractiu en molts aspectes.

A més de molts secundaris eficaços, el film inclou tres estrelles al davant del repartiment: Lee Marvin, en el moment més dolç de la seva carrera després de títols com "A quemarropa" o "Doce del patíbulo", i Clint Eastwood i Jean Seberg, recuperats per al cinema nord-americà després dels seus èxits europeus. Els dos intèrprets masculins es van arriscar oferint una imatge que s'assemblava a una paròdia dels seus papers habituals: Marvin excel·leix fent de bevedor impenitent, malparlat i brusc però, en el fons, un tros de pa; i Eastwood, tot i que reincideix en el seu laconisme, també fa de bona persona, fins i tot una mica innocent tot i que es va espavilant a mesura que avança la història; curiosament, i com passava en els seus films amb Leone, no coneixem el seu nom: Marvin -el miner Ben Runsom- sempre l'anomena Soci; fins que en l'escena final li revela i resulta que és un nom ridícul. A més, tots canten i -excepte Seberg, a qui van doblar- amb la seva pròpia veu. Marvin no és que en tingui molta però això no va impedir l'èxit de "Wandering Star", el títol més popular d'una molt notable banda sonora.

Tot i el seu aspecte de western sobre els pioners i les cançons, "La leyenda de la ciudad sin nombre" és, sobretot, una comèdia, i una comèdia notablement escrita amb la col·laboració de Paddy Chayefsky. L'autor va aportar la seva proverbial ironia i, més enllà de rèpliques enginyoses, com quan el predicador acusa Runsom de fornicador i aquest afirma no saber el significat de la paraula perquè no llegeix gaire la Bíblia, construeix una trama que no solament explica la formació de les ciutats de frontera plenes de prostíbuls i sales de joc, sinó que reflexiona sobre una societat on no han arribat la civilització ni els prejudicis, una societat essencialment lliure com el seu protagonista que no vol sentir-se lligat. Un món en què les escasses dones es posen a la venda però, almenys una d'elles, aconsegueix que els dos homes que estima s'organitzin per formar un triangle ben avingut, idea prou transgressora en el moment de l'estrena del film però encara avui dia. I, tot i que al final se'n va tot en orris, ciutat inclosa (per un enginyós gir de guió que m'abstindré de revelar), la relació poliamorosa funciona bé mentre dura. Cal dir, però, que la sincera amistat entre els dos marits també ho fa possible; Runsom està gelós de tothom però no ho pot estar del seu amic i s'ha de rendir a la lògica de les coses, plantejada metafòricament en un diàleg molt oportú: Runsom pregunta al Soci perquè ell i la dona viatjaven sobre un mateix cavall; és el cavall d'ella, respon el Soci; i per què no duies el teu cavall?; perquè tu me'l vas prendre. Sí, és clar.

Una comèdia malenconiosa: