Continuem amb el cinema francès.
Després d'"Un amor de verano" (2015) una mica complicat, Catherine Corsini ens parla d'"Un amor imposible" (2018). Com en el seu film precedent, ens trasllada en el temps, ara als anys cinquanta, tot i que el film és com una novel·la-riu i l'acció, conduïda per la narració de la filla de la protagonista, s'allarga fins als nostres dies. No sé si calia una història tan extensa o el diàleg final, presumptament revelador. Jo crec que més concisió hauria beneficiat el film, i a l'espectador intel·ligent no se li escapa que l'emparellament entre una mecanògrafa guapa però una mica de poble, de pare jueu, i un noi de casa bona que parla vint idiomes i admira Nietzsche no pot acabar bé del tot.
2 comentaris:
Malgrat les mancances que assenyales (i que subscric), he de confesar que sento debilitat per la Virginie Efira.
No ho dit a la ressenya però... jo també.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada