VIDES CREUADES

En la dècada dels noranta, trobem dues pel·lícules que tenen en comú el seu caràcter d'històries corals, trames en principi independents però que s'entrecreuen en algun moment, ambdues ambientades a la ciutat de Los Angeles, ambdues amb Julianne Moore en el repartiment, ambdues amb una durada de més de tres hores, ambdues obres mestres o quasi.

"Vidas cruzadas" (1993) la va dirigir Robert Altman després de la seva resurrecció cinematogràfica gràcies a l'èxit d'"El juego de Hollywood". Adapta relats del gran Raymond Carver, en particular de la seva obra mestra "Catedral". Sense esforç aparent, Altman porta al seu terreny l'obra del màxim representant del "realisme brut" nord-americà; no resulta estrany, ja que el realitzador comparteix amb l'escriptor la mirada àcida sobre una societat que ha perdut l'empatia. Els personatges són uns mediocres o uns fatxendes i intenten sobreviure en una quotidianitat que amaga quelcom inquietant, un entorn de classe mitjana en aparença normal però en el fons inhòspit, estranyament procliu als accidents, des dels molt lleus als més tràgics, però sempre suficients per generar una inseguretat aclaparadora.

"Magnolia" (Paul Thomas Anderson, 1999) presenta una colla de personatges que interaccionen -o no- al llarg d'unes hores. Llur solitud és encara més brutal; molts d'ells s'enfronten a una mort propera mentre s'adonen de la inutilitat de les seves vides; ocasionalment, intenten aferrar-se a qualsevol bri de calidesa humana que els pugui salvar de la desesperació absoluta.

El film d'Altman, sense perjudici dels plans-seqüència marca de la casa, és tan sobri i directe com la prosa de Carver. I el del director de "Boogie Nights", més ombrívol però no més pessimista, brillantíssim en la seva execució, amb unes interpretacions adrenalítiques de Tom Cruise o l'esmentada Julianne Moore -sense desmerèixer qualsevol de les altres actuacions d'un elenc en estat de gràcia- i una inspirada utilització de la banda sonora que inclou moments tan memorables com el fons musical de Bizet en l'escena entre el policia i la drogoaddicta, o quan tots els personatges, des de la seva solitud, canten la mateixa cançó ("Wise Up", d'Aimee Mann).



I les dues pel·lícules culminen amb un fenomen natural (més o menys) que actua catàrticament: un terratrèmol en el cas de "Vidas cruzadas" o una pluja de granotes (sic) en el cas de "Magnolia".