El 1964, Newman havia col·laborat amb Martin Ritt a "Cuatro confesiones", un western que adaptava el "Rashomon" de Kurosawa.
Tres anys més tard, repetia director i gènere a "Un hombre", un títol interessant adscrit al corrent revisionista del gènere i amb elements crepusculars. L'actor interpreta el paper de John Russell, un blanc criat entre els apatxes que es veu involucrat en el robatori a una diligència que fa el seu darrer viatge abans que el ferrocarril relegui el negoci definitivament. Resulta que un dels viatgers (el veterà Fredric March) és un agent indi que fuig amb els diners que ha manllevat de la reserva i que constitueixen el botí cercat pels atracadors, entre ells el sheriff del poble polsegós que tothom vol abandonar a qualsevol preu. D'altra banda, tots els viatgers desconfien del protagonista mig indi i mostren actituds més o menys racistes cap a ell. Russell no es mostra especialment simpàtic (Newman exhibeix una actuació tan ajustada com sòbria i lacònica) però serà l'únic capaç de sacrificar-se i reconduir una situació complicada.
El mateix any 1967, Newman va protagonitzar una altra pel·lícula en què el seu personatge s'enfrontava al sistema i a un destí tràgic. "La leyenda del indomable" (Stuart Rosenberg) presenta una colla de presidiaris sotmesos a un tracte inhumà. Luke Jackson, empresonat per destrossar uns parquímetres enmig d'una borratxera, és tan simpàtic com tossut i ingovernable. Un altre convicte (George Kennedy en el seu paper més recordat) li fa una cara nova però acaba convertint-se en el seu millor admirador i amic; Jackson pot menjar-se cinquanta ous per una aposta i és l'únic que pot plantar-li cara al cap dels vigilants, de mirada inescrutable rere les seves ulleres fosques que reflecteixen el sol implacable del Sud dels Estats Units.
"La leyenda del indomable" és un film tan simple en el seu plantejament com eficaç en la seva resolució, una fita del gènere carcerari i un títol sempre vigent gràcies al seu missatge contra l'opressió, a l'adrenalítica interpretació de Paul Newman, a l'escena dels ous, a la fotografia de tons daurats de Conrad L. Hall, a un final ineludible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada