FILM SOCIALISME

El Godard del segle XXI sembla haver renunciat totalment al concepte tradicional d'història o narració.

Estructurat en tres parts com si es tractessin dels moviments d'una simfonia, "Film socialisme" (2010) comença mostrant un creuer pel Mediterrani (*) durant el qual una colla de personatges s'interroguen sobre el parador de l'or de Moscou i altres qüestions més etèries (hom parla dels problemes d'Àfrica, de crims de guerra, del passat i el futur d'Europa, de geometria, de més coses que ja no recordo); però l'aspecte visual és molt més interessant que les frases lapidàries o els jocs de paraules: Godard experimenta amb el vídeo, combinant formats molt diversos, des de plans filmats en alta definició (sobretot, els de la coberta del vaixell i els molt nombrosos en què es limita a filmar les onades) a d'altres sense quasi definició, potser captats des d'un mòbil, que mostren la rutina diària dels usuaris d'aquest viatge característicament de classe mitjana (la discoteca, el casino, una cerimònia religiosa a bord, els àpats al bufet lliure); curiosament, com més descurades són (semblen) les imatges (o l'apartat sonor, que no exclou el soroll del vent que impacta sobre la càmera) més ens apropen a un realisme poètic inexistent en els fragments dialogats, a la vegada que componen un mosaic que esdevé, estranyament, suggerent i hipnòtic, un collage que ens parla d'un consumisme voraç que inclou el costum de filmar-ho tot sense veure res, típic dels turistes.

El segon fragment s'assembla més als treballs de ficció de Godard, tot i que els personatges ja no actuen i es limiten a recitar diàlegs impossibles. La cosa va d'un senyor que vol vendre el garatge que constitueix l'empresa familiar (la venda d'un negoci familiar ha esdevingut un motiu recurrent en els seus films des dels anys vuitanta) mentre els seus fills volen fer la revolució i es presenten a unes eleccions cantonals. El garatge en les preses exteriors retorna els colors primaris dels seus films dels seixanta, i les escenes íntimes en què no passa gran cosa però sempre sona música clàssica són intercanviables amb les de qualsevol dels seus títols dels vuitanta i noranta. Si més no, l'apartat literari d'aquest fragment que, enmig del periple internacional, sembla centrar-se en França, inclou algunes de les frases més afortunades: "L'Estat vol ser un, mentre l'individu aspira a ser dos"; el programa electoral dels joves és justament "la nostra joventut". Al costat de la casa i el garatge hi tenen lligats una llama i un ruc, i l'episodi es tanca amb un pla de color saturat del fill petit pintant un quadre de Renoir.

El tercer moviment completa la part del creuer amb les imatges (d'arxiu, bàsicament) dels indrets en què el vaixell ha fet parada. Orient, la Grècia clàssica amb referència obligada als orígens d'Europa, Odessa i la referència obligada al Cuïrassat Potemkin (i uns nois pregunten com es podia entendre la pel·lícula si era muda), i Barcelona i la referència obligada als toros (ai, ai, ai!) i al Barça, amb aterratge d'Iniesta inclòs.

En resum (si és que es pot fer algun resum de tot plegat), Godard continua inventant, continua apropiant-se de material aliè i continua fent cinema a la seva manera, un cinema que pot resultar atractiu a pesar de la pedanteria que (quasi) sempre llasta el seu treball.

(*) El vaixell és el Costa Concordia. He llegit en alguna crítica que Godard retrata un creuer de luxe. Evidentment, qui la va escriure no ha viatjat mai en un creuer de luxe. El Costa Concordia és un creuer dels d'estar per casa, i si us resulta familiar el nom i no heu vist el film de Godard pot ser perquè el buc en qüestió es va fer cèlebre dos anys després de l'estrena del film quan va embarrancar davant la costa italiana, causant una trentena de morts, per una negligència imputable al seu capità qui tampoc no va tenir el detall d'esperar-se per abandonar el vaixell.