"¿Qué fue de Baby Jane?" (Robert Aldrich, 1962) sorgeix d'una fórmula tan arriscada com original (tot i que se la podria relacionar amb "El crepúsculo de los dioses"): dues actrius del Hollywood clàssic en hores molt baixes (Bette Davis i Joan Crawford) reunides per fer el paper de dues actrius retirades, dues germanes, una de les quals va ser nena prodigi a l'estil Shirley Temple i a qui l'altra la va succeir en l'èxit popular fins que un misteriós accident la va deixar invàlida. Baby Jane té cura de Blanche però l'odia; i tampoc no sembla estar gaire en els seus cabals: li duu una rata morta per esmorzar i contracta un pianista mediocre per preparar un improbable retorn a les pantalles amb la cançó que la va fer famosa, "I've Written A Letter To Daddy"; les escenes en què la canta, vestida, pentinada i maquillada com quan era petita, resumeixen el patetisme i l'horror convocats per Aldrich en aquest grand guignol irrepetible, que va gaudir d'un èxit enorme i bastant inesperat atesa la modèstia de la producció.
A "Canción de cuna para un cadáver" (1964), amb Olivia de Havilland prenent el relleu de la Crawford i Joseph Cotten completant el triangle de velles glòries, repeteixen fórmula amb els mateixos ingredients: un fet del passat (un assassinat truculent) manté a la protagonista (Davis) reclosa i aparentment pertorbada; l'escenari gòtic és ara una típica mansió del Sud que volen enderrocar per fer una carretera (impossibilitat de conciliar passat i present); una cançó infantil enganxifosa que proporciona el títol original al film: "Hush... Hush, Sweet Charlotte"; sorpresa final i diversos moments de terror al llarg d'una trama un pèl recargolada, no tan inspirada com la de "¿Qué fue de Baby Jane?". El personatge de Bette Davis no resulta tan estrafolari i De Havilland apareix fins i tot atractiva quan es desprèn de la seva màscara de bondat.
4 comentaris:
Sembla ser que Bette Davis i Joan Crawford no es podien ni veure a la vida real. Tant és així que, segons llegeixo a IMdB, la Davis va fer instal·lar una màquina de Coca-Cola al set de rodatge perquè, entre d'altres coses, la seva companya de repartiment estava casada amb un alt executiu de la Pepsi. Ostres, tu, això sí que és tenir mala baba!!
Salutacions.
He llegit el mateix. En canvi, però, sembla que la Davis va sortir en defensa de Joan Crawford quan la filla adoptiva de la segona va publicar "Queridísima mamá", llibre en què arremetia sense pietat contra l'actriu ja desapareguda.
Una abraçada.
Este classic es brutal,insuperable,a la meua opinió.
La Davis i la Crawford juntes son invencibles.
UN abraç
Sí, sens dubte. De tota manera, l'Olivia de Havilland també estava bé a "Canción de cuna para un cadáver", en un paper diferent dels que acostumava a interpretar.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada