Alejandro Amenábar parla de la Guerra Civil -i de Franco, i de Miguel de Unamuno- a "Mientras dure la guerra" (2019), un títol amb el qual sembla haver recuperat el favor del públic però que no ha estat tan ben rebut pels crítics.
Recordem que Amenábar va ser saludat com el nou nen prodigi del cinema espanyol després de dos títols de gènere, "Tesis" (1996) i "Abre los ojos" (1997). El primer era un thriller no gaire versemblant però summament eficaç; com "Abre los ojos", oferia, a través d'una mirada gairebé adolescent, una reflexió prou lúcida sobre els cànons de bellesa física i el pes de les aparences.
"Los otros" (2001), produïda per Tom Cruise i protagonitzada per la seva esposa Nicole Kidman, era un notable exercici d'horror gòtic amb sorpresa final. Molt canònica i menys original que "Abre los ojos" però dotada d'una elegància quasi sorprenent en un realitzador tan jove.
Després d'aquest títol, el realitzador aparca el cinema de gènere i roda "Mar adentro" (2004), sobre el cas de Ramón Sampedro i l'eutanàsia, i "Ágora" (2009), en què recrea l'aventura d'Hipàtia i els seus problemes amb els cristians fanàtics a l'Alexandria del segle IV. L'originalitat dels seus primers treballs es perd pel camí i el geni es converteix en un professor d'Història que sembla saber de tot menys com recuperar l'emoció de les imatges i la narració pura. El retorn al thriller amb la fallida "Regresión" (2015) només servirà per certificar la pèrdua potser definitiva de la seva inspiració.
"Mientras dure la guerra" és un títol sens dubte digne i probablement necessari en els temps que corren. Però continua sent més didàctic que brillant i Amenábar, incomprensiblement, esguerra amb un crescendo musical excessiu un moment clau de la pel·lícula: la darrera discussió entre Unamuno i Salvador Vila, amb visions polítiques oposades però encara amics; tot un exemple davant els radicalismes que ara reapareixen. I no crec que s'excedeixi en caricaturitzar Millán-Astray però el seu quequeig en l'escena culminant al paranimf de la universitat no és gaire subtil com a exemple de la falta de discurs dels feixistes.
En fi, potser la subtilesa mai no ha estat una virtut del director, ni tan sols a "Tesis" o "Abre los ojos"; però la superava gràcies al plaer per narrar, aquí substituït per l'ànsia d'educar i la necessitat d'agradar (que es revela contraproduent).
2 comentaris:
Totalment d'acord, Ricard: amb cada nova pel·lícula que dirigeix, queda més clar que la irrupció d'Amenábar a mitjans dels noranta va ser una operació de màrqueting apadrinada per José Luis Cuerda i poca cosa més.
De totes maneres, també s'ha de dir que si els Goya, com tots els premis, no fossin un simple mecanisme de promoció, haurien recompensat la feina de Karra Elejalde.
Salutacions.
Et noto molt crític amb l'establishment cinematogràfic.
És probable que Amenábar no hagués tingut tanta projecció sense l'apadrinament de José Luis Cuerda. Jo haig de dir, però, que "Abre los ojos" és un dels meus títols favorits del cinema espanyol de tots els temps, i que quan fan "Tesis" o "Los otros" per televisió encara m'hi enganxo.
Salutacions.
Publica un comentari a l'entrada