Si "Viaje a Nara" és la típica pel·lícula que contribueix a la mala fama del cinema oriental (avorrit, contemplatiu...), no es pot dir el mateix de l'adrenalítica "Parásitos" (Bong Joon-ho, 2019). Ah, sí, que aquesta és coreana, no japonesa...
"Snowpiercer" (2013) era una faula distòpica que parlava de la lluita de classes. "Parásitos" ve a ser el mateix en clau més contemporània. A partir de la imatge metafòrica dels escarabats que s'oculten en la foscor, el realitzador narra el viatge d'una família des de l'inframón en què viuen miserablement a l'univers dels rics, paràsits que són parasitats en un joc de miralls ric en matisos i alguna sorpresa. Bong Joon-ho sembla haver-se allunyat de la fantasia dels seus títols precedents; però l'aparent realisme d'aquest conte en clau de comèdia negra sobre les desigualtats socials no exclou un to oníric que emergeix de les profunditats i esclata en una catarsi violenta quasi tarantiniana. En definitiva, els somnis es paguen cars en una societat ultra-capitalista on mai no plou al gust de tothom (literalment).
8 comentaris:
Me gustó un montón. Casi me sobra el climax final (que no, pero vamos, que me daba igual). Si la película "acaba" con ese momento en el que el padre le dice al hijo que no hay que planificar nada...Para qué.. Aunque vamos, diálogos como que las lluvias han limpiado la ciudad que dice luego la rica.
Sí. Lucha de clases, como en Snowpiercer...
Un saludo.
Cierto es que la cinta tiene sucesivos finales; podrían parecer superfluos pero inciden en dos argumentos que se imponen en la parte final: la idea de ensoñación que se ha ido apoderando de la historia, así como la rebelión (tal vez inútil) de los personajes desfavorecidos contra el statu quo.
Saludos.
A mi em va recordar remotament a "Un asunto de familia" del japonès Koreeda pel que fa a la marginalitat dels seus protagonistes, però també connecta amb "Burning" de Lee Chang-dong per l'atracció i/o enveja que senten aquests envers els més rics.
Una abraçada,
Juan
Ben vist, Juan.
Una abraçada.
Una obra maestra redonda, total y absoluta.
Un abrazo.
Y, curiosamente, un notable éxito de público. Al menos, en el Cine-club de Igualada llenamos la sala, cosa poco habitual.
Un abrazo.
Més ganes no puc tindre de veure-la.
Ja et contaré.
Un abraç
Després de l'Oscar l'han estrenada novament a moltes sales. Ja no tens excusa.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada