1917

Ferma candidata a guanyar l'Òscar d'enguany, "1917" ens retorna Sam Mendes en plena forma després de la seva aventura jamesbondiana. Es tracta d'un drama bèl·lic tan simple com eficaç que ens transporta -com indica el títol- a la primera gran contesa del segle XX i a la guerra de trinxeres, escenari molt procliu als travellings llargs, com ja va descobrir Kubrick en la llunyana "Senderos de gloria". Però si el senyor Stanley afirmava que l'essència del cinema és el muntatge, Mendes sembla no fer-li cas i concep el seu film com un pla-seqüència (amb alguna interrupció) de dues hores de durada; una ostentació tècnica que el situa en la lliga d'altres títols similars, de "La soga", d'Alfred Hitchcock, a "Birdman", d'Iñárritu, passant per "El arca rusa", de Sokurov; però el cas de "1917" és més meritori en transcórrer per diversos escenaris i en exteriors, amb molts extres amunt i avall tret de la part central en què els soldats protagonistes avancen per una terra de ningú devastada, plena de cràters, de cadàvers i de fang.

Mendes, però, esquiva molt bé el risc que l'enlluernadora proesa tècnica i l'absència de muntatge aparent acabin perjudicant la necessària progressió narrativa, i sap com mantenir i incrementar el ritme i com aconseguir que les emocions no es perdin enmig dels majestuosos moviments de grua (a la qual cosa contribueix l'esforçada interpretació del jove George MacKay). Finalment, el gran Roger Deakins aconsegueix transformar l'horror en bellesa, encara que es tracti d'una bellesa fantasmal, tal com va fer al seu dia Storaro en el seu treball amb Coppola (per cert, el joc de llums i ombres en la seqüència nocturna ens recorda moments similars d'"Apocalypse Now").