REBELIÓN A BORDO

Al començament dels anys seixanta, la Metro Goldwyn Mayer buscava repetir l'èxit de "Ben-Hur" (William Wyler, 1959) i apostava per grans produccions que arrenquessin la gent dels sofàs davant de la ja omnipresent televisió i els portessin a les sales a veure espectaculars pel·lícules en Cinemascope i Technicolor.

"Ben-Hur" havia tingut un parell de versions anteriors, la més coneguda la que va protagonitzar Ramón Novarro el 1925.

També "Rebelión a bordo", basada en el motí de la Bounty que va commocionar la marina britànica a finals del segle XVIII, havia tingut una molt exitosa versió el 1935, dirigida per Frank Lloyd i protagonitzada per Charles Laughton i Clark Gable. Als productors els va semblar que podrien revalidar l'èxit afegint-hi el format scope i la fotografia en color. De manera que van fitxar Trevor Howard i Marlon Brando en els papers respectius del sonso i sever capità William Bligh i l'oficial dissident Fletcher Christian, més simpàtic i atractiu (el seu origen aristocràtic es destaca com una altra font de conflicte amb un capità sense pedigrí), van construir una rèplica quasi exacta de la nau original i se'n van a anar als Mars del Sud per reviure l'aventura d'uns homes que havien de travessar el món per recollir una planta molt cobdiciada a Tahití i transportar-la després a Jamaica, on hauria de constituir una font d'aliment barata i efectiva per als nombrosos esclaus. El problema és que, després de conviure els mariners amb les nadiues tahitianes durant cinc mesos, els mètodes de Bligh els van semblar insuportables en el viatge de tornada.

Dirigida per Lewis Milestone el 1962, "Rebelión a bordo" és una pel·lícula d'aventures simpàtica i moderadament entretinguda (potser un pèl llarga), que combina amb encert les escenes de mala mar i discussions i càstigs a bord del vaixell amb les estampes de Tahití, molt ben fotografiades per Robert Surtees (també havia treballat a "Ben-Hur" o "Quo Vadis"). Però el pressupost es va disparar i l'invent se'ls en va anar de les mans: a pesar del relatiu èxit de públic, va ser un fracàs econòmic que va posar en greu perill les finances de la Metro.

Segurament, algú va culpar Brando del desastre. Encadenava fracassos de taquilla i ho continuaria fent durant tota la dècada, i no s'aprenia els diàlegs de memòria ni s'avenia amb els companys de rodatge. Potser se li'n refotia: va aprofitar el viatge per casar-se amb la partenaire tahitiana Tarita (aquest va ser el seu únic paper al cinema) i deu anys més tard va recuperar el prestigi gràcies a la seva intervenció a "El padrino". I amb això no volem dir que no hagués fet una gran interpretació en el paper de l'oficial Fletcher; Brando era bo fins i tot quan posava el pilot automàtic.