"Confidencias de medianoche" (Michael Gordon, 1959) va ser un gran èxit de públic i la parella protagonista, Doris Day i Rock Hudson, repetirien en dos títols més: "Pijama para dos" (Delbert Mann, 1961) i "No me mandes flores" (Norman Jewison, 1964). En aquests tres títols els acompanya Tony Randall, contrapunt indispensable de la part més romàntica de la comèdia, individu neuròtic però també pragmàtic, gelós però també amic del protagonista masculí.
El personatge de Tony Randall en l'esmentada "Confidencias de medianoche" és ric i més o menys flegmàtic (es diu Jonathan Forbes, no sé si el cognom té alguna cosa a veure amb la famosa llista) i, no escarmentat després de dos divorcis, vol casar-se sí o sí amb la Jan Morrow (Doris Day). Però ella sembla una dona independent que treballa de decoradora a qui no li preocupa quedar-se per vestir sants, tot i els consells de la seva minyona alcohòlica (sic).
Res més lluny de la veritat. Quan coneix el Rock Hudson, sense saber que és en realitat el seu veí, un compositor faldiller amb qui, estranyament, comparteix la línia telefònica, se n'enamora immediatament. És clar que ell es fa passar per un texà de visita a Nova York, noble i cavallerós, de manera que la incògnita radica en saber què farà la noia quan descobreixi l'engany. La pantalla partida contribueix a reforçar visualment el contrast entre la realitat i la seva percepció, a banda d'afavorir la icònica seqüència en què tots dos parlen per telèfon des de les banyeres respectives, suggerint una trobada eròtica que no veurem de cap més manera en un film de blancor immaculada.
Si la situació central es basa en l'equívoc (com en la majoria de comèdies), també algun gag recurrent, com el desconcert d'un ginecòleg en creure que el personatge de Rock Hudson necessita els seus serveis.
Stanley Shapiro és també el guionista de "Suave como visón" (Delbert Mann, 1962). Per això no ens hauria de sorprendre que es repeteixi l'acudit de l'home embarassat: ara no és un ginecòleg sinó un psiquiatre, qui se sorprèn que un home tingui un fill, però encara més que el tingui amb un altre home; de fet, quan descobreix que el seu pacient manté una relació homosexual (un altre equívoc, en realitat), necessita prendre's uns dies de repòs, la qual cosa ja ens avisa de la mentalitat conservadora i masclista que sustenta la trama.
I la resta és igualment una fotocòpia de "Confidencias de medianoche", canviant Rock Hudson per Cary Grant en una de les seves darreres -i impecables- interpretacions, i Tony Randall per Gig Young, més neuròtic i més sobreactuat, sempre al servei de la parella, literalment en el cas del protagonista masculí, que és ara un individu riquíssim, en aparença fred, egoista i al·lèrgic al matrimoni.
Si de cas, es potencia el to de conte de fades. La noia (Day) està a l'atur i, tot i que maca, no troba marit. L'oportunitat de caçar un milionari és única però li genera un seriós conflicte quan s'adona que el festeig li exigirà fer Pasqua abans de Rams. Tan virginal és el personatge que la simple visió del llit -tot i que ubicat en un luxós hotel de les Bahames- li provoca una reacció al·lèrgica. I Grant haurà de passar la nit al costat de la piscina, en companyia d'un altre indesitjable a qui una noia més jove i més guapa que ell ha fet fora amb l'excusa del mal de cap, i que es lamenta que sempre facin el mateix quan ja han aconseguit l'abric de visó.
De manera que els personatges masculins veuen les dones com un objecte que poden comprar. De fet, el protagonista també sembla haver comprat el seu secretari (Young), intel·lectual en conflicte amb la seva dependència econòmica (d'aquí, les visites a cal psiquiatre), i tal vegada homosexual (tot i que, com dèiem, la seva relació i paternitat són un equívoc, les seves maneres efeminades i complicitat amb els personatges femenins són una mica sospitoses).
Si més no, la noia aconseguirà el seu objectiu (casar-se) apel·lant a l'orgull de mascle del noi (una mica veterà, però vaja), servint-se d'un incaut que té la barra de pretendre-la tot i ser lleig i, a més, funcionari (no un guapo capitalista com el Cary Grant).
Tot i que, com hem dit, Rock Hudson no intervé a "Suave como visón", el seu nom apareix en els diàlegs, en un gag verbal que, curiosament, retrobem en el film que Cary Grant venia de protagonitzar, "Página en blanco" (1960), dirigida per Stanley Donen.
Es tracta d'una comèdia sofisticada en el sentit més estricte. Cary Grant i Deborah Kerr són una parella d'aristòcrates anglesos que mantenen la mansió enorme en què viuen venent xampinyons i cedint les sales a les visites dels turistes. Un d'ells, un multimilionari nord-americà (Robert Mitchum), se salta el protocol i, no content amb envair les estances privades, es lliga sense gaire esforç la mestressa de la casa. Jean Simmons passava per allà i busca aprofitar el conflicte, obtenint com a recompensa l'abric de visó, una vegada més expressió del poder econòmic del mascle alfa.
Com que el banyut és britànic i noble, no pot expressar la seva gelosia de qualsevol manera; i l'americà, tot i que més rude, també s'encomanarà de l'ambient elegant. De manera que, fins i tot quan es baten en duel, mantenen les bones maneres i ningú no es prendrà una copa de conyac sense haver convidat l'altre abans.
La flegma dels protagonistes davant d'una situació teòricament força traumàtica i el suggeriment d'un possible intercanvi de parelles, semblen convocar un punt de vist modern. Però tan contradictoris són els sentiments dels personatges com el caràcter del film, a estones lúcid (però no tant com la posterior i més reeixida "Dos en la carretera"), però finalment conservador i amb algunes línies de diàleg que semblen extretes d'un vodevil d'estar per casa.
El film no pot amagar el seu origen teatral i el recurs -novament- a la pantalla partida durant una conversa telefònica entre els quatre protagonistes, esdevé un pèl forçat. Si més no, la seqüència que mostra el festeig a Londres entre la dona i l'amant a partir de l'absència d'ambdós en pantalla constitueix una troballa força original. Els actors aporten la seva professionalitat però Cary Grant, rei de la comèdia sofisticada, se'ls menja amb patates amb una de les seves interpretacions minimalistes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada