De tota manera, en un títol anterior -i molt famós- trobem una altra protagonista femenina que adopta un paper en principi reservat als homes. Tothom se'n va a la guerra a "Lo que el viento se llevó" (Victor Fleming, 1939) i la Scarlett O'Hara es posa al davant de la seva plantació. Passa de ser una senyoreta del Sud elegant i capriciosa, la més bonica de la contrada, a brandar un nap, escabellada i bruta, jurant que mai no tornarà a passar gana, mentre el cel es tenyeix de roig.
És clar que la seva independència és força relativa i que sempre cerca la companyia dels homes, bàsicament per utilitzar-los, per posar gelós el seu estimat Ashley (un amor bastant incomprensible atès que és el cavaller més sonso de Georgia) o per aconseguir diners. Però tots li fallen: es moren els més incauts, l'Ashley passa d'ella per casar-se amb la Melània (l'altra sonsa de la família) i l'atractiu Rhett Butler n'acaba fins als nassos i, quan la Scarlett s'adona que és a ell a qui en realitat estima, perquè és rude i atractiu i perquè s'assembla al Clark Gable, resulta que a ell l'importa un rave.
I entre raves i naps transcorre el film més exitós de la història, una producció espectacular en Technicolor, de quatre hores de durada, melodrama fastuós que treu molt partit de la iconografia i la llegenda del Sud dels Estats Units, minyona negra inclosa, i que tampoc no seria el que és si no fos per la presència magnètica del Rei i la interpretació inoblidable de la llavors bellíssima Vivien Leigh.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada