En parlar de "Joc d'armes", ja vam destacar les seves similituds força evidents amb "El lobo de Wall Street". I començàvem el post assenyalant que el mimetisme en el cinema nord-americà anava més enllà dels films de superherois.
Doncs bé: "Joker" (Todd Phillips, 2019) ens dóna la raó però també ens la treu. M'explico: per raons òbvies, el film enllaça amb la nissaga de títols al voltant de Batman i el món paral·lel que habita, cortesia de DC Comics. I Phillips s'inspira una vegada més en Martin Scorsese i la seva filmografia; més concretament, la història dels orígens de l'arxienemic de Bruce Wayne resulta ser una barreja entre "Taxi Driver" (individu solitari una mica desequilibrat amb tendència als esclats violents que viu als anys setanta en una ciutat -Gotham o Nova York, ve a ser el mateix- consumida per la brutícia, la corrupció, la pobresa i la violència) i "El rey de la comedia": Arthur Fleck, abans de convertir-se en el Joker, malviu fent de pallasso per a una agència que el lloga per a campanyes publicitàries d'estar per casa i sessions en hospitals infantils; però el seu somni és fer comèdia en viu i el seu ídol, l'estrella de la televisió William Franklin, interpretat gens casualment per Robert De Niro.
De manera que el director de "Resacón en Las Vegas" fa una pel·lícula de superherois i copia novament el cinema de Scorsese. Però ara cal afegir que "Joker" no és ni de bon tros la típica pel·lícula de superherois; i l'aproximació al catàleg de personatges scorsesià és assumida i, en qualsevol cas, aconsegueix, si no millorar, transcendir els seus referents. En definitiva, és un producte que té entitat per si mateix i una pel·lícula magnífica, interpretada extraordinàriament per Joaquin Phoenix, que es belluga en un territori insòlit, entre un realisme aspre i la faula, salvatge, distòpica, que capgira els Batman precedents per convertir els "bons ciutadans", inclòs Wayne pare, en autèntics fills de puta feixistes que menyspreen una població empobrida a qui consideren pallassos, ni més ni menys. O sigui que Gotham s'assembla força al nou ordre mundial i esperem que el conflicte no arribi als extrems que mostra el film.
4 comentaris:
Un altre element típic del cinema de Scorsese és la utilització d'antigues cançons de música rock com a música incidental (cas de "Rock & Roll Part II" de Gary Glitter o "White Room" de Cream). Clar que això també és típic de Tarantino.
Salutacions i bona castanyada!
Sí, i Todd Phillips també introduïa cançons més o menys antigues en la banda sonora de "Joc d'armes".
Una abraçada.
Penso que és una pel·lícula amb moltes virtuds i que arreplega molts talents però que, en la part de guió, certs aspectes estan molt mal tractats, com [spoiler] la relació del protagonista amb la seva veïna que al final resulta ser imaginatòria (tractar l'espectador de tonto), amb la seva psicòloga, etc. De totes maneres, un punt a destacar és que és una pel·lícula que ve molt bé amb els temps que corren de tanta agitació social aquí i molts altres punts del planeta, i el fet de que hagi tingut tant èxit pot tenir un efecte positiu sobre el subconscient global.
Esperem que tingui aquest efecte positiu!
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada