diumenge, 26 de març del 2017

UNE FEMME MARIÉE


El mateix any que va dirigir "Bande à part" -i el mateix any que Truffaut dirigia "La piel suave"-, Jean-Luc Godard signava un dels seus títols menys coneguts però també més interessants, "Une femme mariée" (Una dona casada).

Amb Macha Méril substituint la seva musa Anna Karina però amb el mateix repertori de primeríssims plans dels rostres i el clatell dels actors, i ara també de les cames i el melic de la protagonista, el film, impecablement fotografiat en negre i blanc per Raoul Coutard i amb Beethoven a la banda sonora, mostra vint-i-quatre hores a la vida de Charlotte, una burgesa que no es decideix entre el marit i l'amant, potser perquè li agrada viure el present. El passat és oblit, i Godard reflexiona sobre la memòria i introdueix diverses referències a l'Holocaust i als judicis d'Auschwitz (de rigorosa actualitat en el moment de l'estrena del film).

La posada en escena combina l'aire documental característic de la Nouvelle Vague amb moments propers a l'abstracció, inclosa una digressió pop al voltant dels motius eròtics -sostenidors, fonalmentalment- omnipresents en un món dominat per la publicitat (aspecte reiterat en films posteriors com "Deux ou trois choses que je sais d'elle"), de la mateixa manera que l'erudició d'algunes cites conviu harmònicament amb diàlegs aparentment casuals que exploren els sentiments més íntims dels personatges.

El problema d'alguns títols del director, sobretot a partir de la seva conversió al maoïsme, és la tendència a pontificar, que està present a "Une femme mariée" però només en la seva obsessió per les icones de la burgesia capitalista (avions, descapotables, televisors, cartells publicitaris); però el film conté més interrogants que sentències i evita els judicis morals sobre una situació polèmica; en aquest sentit, la tendència de Godard a diluir els conflictes íntims dels personatges en un discurs sociològic té un efecte positiu i contribueix a fer de "La femme mariée" un títol indispensable.

L'amor és una casa a la qual mai no podem entrar.