divendres, 17 de març de 2017

LOS VIVIDORES


Robert Altman, un realitzador format a la televisió, va fer-se famós de la nit al dia amb el seu llargmetratge de 1969 "M.A.S.H.", una comèdia coral que va gaudir d'un gran èxit per la seva mirada irònica sobre un conflicte bèl·lic que podia haver estat el de Vietnam tot i que ens deien que es tractava de Corea. Els seus treballs posteriors no van obtenir el mateix favor del públic i al final de la dècada dels setanta, sobretot després del fracàs de "Popeye" (1980), Altman va haver de refugiar-se en la televisió, almenys fins que va tornar a primera línia, ja en la dècada dels 90, gràcies a "El juego de Hollywood" (1992).

Com sigui, els setanta va dirigir uns quants títols prou brillants, en ocasions assajant una mirada nova sobre gèneres clàssics com el cinema negre ("Un largo adiós", 1973), o el western, que és el cas de "Los vividores" (1971).

El film transcorre al llindar del segle XX en un poblet miner del Nord-Est dels Estats Units, on arriba un presumpte home de negocis disposat a fer-se ric muntant un bordell, tasca en la qual l'ajudarà una guapa prostituta.

"Los vividores" és una faula sobre el capitalisme que podria haver estat una comèdia si no hagués estat pel to malenconiós propiciat per les cançons de Leonard Cohen que acompanyen (tal vegada excessivament) l'acció, per la fotografia bromosa de Vilmos Zsigmond -qui fa un treball extraordinari sobre la llum, anticipant la seva posterior col·laboració amb Cimino a "El cazador" o "La puerta del cielo", un altre western- i per un argument que viatja cap a la tragèdia al ritme dels errors del protagonista, profundament enamorat de la seva sòcia -i presumptament correspost tot i que ella insisteix a cobrar-li els serveis sexuals-.

La part final del film és memorable. L'enfrontament del protagonista amb els dolents, en inferioritat de condicions i amagant-se entre les cases de fusta sota una intensa nevada, anticipa seqüències similars en títols molt més recents (per exemple, "El jinete pàlido", de Clint Eastwood). A més, Altman uneix al suspens de la situació un comentari irònic: el petit empresari està tot sol en el moment més crític mentre els seus clients uneixen esforços per salvar l'esglèsia del poble.

L'escena avança imparable fins a detenir-se en un primeríssim pla de l'ull de Julie Christie, que és la noia. El noi és Warren Beatty, a qui cal reinvindicar com a protagonista de títols tan brillants com aquest western de Robert Altman, sobretot ara que ha perdut punts després de la seva patinada als Òscar.