dilluns, 24 d’octubre del 2016

AMISTAT I TRAÏCIÓ EN EL CINEMA DE SAM PECKINPAH # 3: GRUPO SALVAJE


Com passava en un altre gran western, "Centauros del desierto", "Grupo salvaje" (Sam Peckinpah, 1969) s'estructura de manera circular. Comença amb un atracament fallit al banc de Starbuck que acaba a trets i amb desenes de morts, molts dels quals innocents que passaven per allà, i finalitza amb un altre tiroteig, més apoteòsic, més mortífer, entre els mateixos homes que havien volgut atracar el banc (la banda de Pike Bishop) i centenars de soldats mexicans; algun civil també rep i algun nen participa en la matança.

"Tots somniem amb tornar a la infantesa. Fins i tot els pitjors de nosaltres. Potser sobretot els pitjors".

La seqüència d'obertura del film alterna les imatges, a estones congelades, dels components de la banda arribant a Starbuck, amb d'altres que mostren uns nens -precisament- que juguen a fer que les formigues es cruspeixin un escorpí mentre encerclen amb foc els insectes. No és una imatge molt idíl·lica de la infància que els bandits confessaran enyorar, però ja hem esmentat que els nens de "Grupo salvaje" són tan cruels com els adults i que juguen a la mort, una mort que també ens és anunciada des d'aquest començament, des de les notes fatídiques que l'acompanyen, sorgides de la partitura extraordinària de Jerry Fielding.

Els personatges de "Grupo salvaje" enyoren la infantesa. Però enyoren tot el passat en general. Viuen en un món que ja no comprenen (som a l'any 1913), en què hi ha cotxes que funcionen sense cavalls i, al Nord, diuen, uns estranys aparells voladors. Són vells i no tenen on anar; només poden fugir. Fugir cap endavant amb el cos cansat, l'esperit cansat, intentant mantenir-se dignes en la derrota.

En el passat, Pike Bishop (William Holden, el millor actor possible per a aquest paper) i Deke Thornton (Robert Ryan) eren amics. Robaven junts. Un dia, alguna cosa va fallar i Pike va haver d'abandonar Thornton a la seva sort. Aquest, potser l'ha perdonat, potser sap que no va tenir elecció. Ara, ell tampoc no té elecció: s'ha compromès amb el magnat Harrigan a caçar i acabar amb la banda de Bishop. És un traidor o només compleix amb el seu deure? Deke Thornton respecta els homes que persegueix; sap que són millors que els ganàpies que l'acompanyen a ell. Pike el justifica: "Ha donat la seva paraula d'honor"; però l'inseparable Dutch (Ernest Borgnine) replica: "No és important la paraula sinó a qui se li dóna" (a qui ha donat Thornton la seva paraula? Al ferrocarril?).

Els homes es traeixen però ho fan obligats per les circumstàncies i, en el fons, es respecten. Valoren l'amistat. Els homes de Bishop es respecten entre ells. Les dones no surten tan ben parades. Angel, el membre mexicà de la banda, comprova com la seva antiga nòvia Teresa és ara l'amant del presumpte general Mapache (Emilio Fernández). Ella també troba una justificació per a això:

- Vas deixar el poble... -diu ell.
- Sí, i què? Sí, vaig deixar el teu poble fastigós, només per no morir de gana, i guaita, ara sóc feliç, molt feliç. Visc amb el cap principal de per aquí. El general Mapache.

Angel resol la situació al crit de "Puta!" i la mata d'un tret.

Aquest gest determinarà el destí final d'Angel, i de Mapache i de la banda de Bishop en un enfrontament amb l'exèrcit del general mexicà que és alhora un suïcidi (cal que em remeti al meu post d'octubre del 2010), un gest de redempció, una claudicació i, alhora, un alliberament, la necessitat de prendre una decisió definitiva; deixar de fugir; recuperar la dignitat morint.

Però després de la matança, els vius es resignen a la decadència i els morts són llegenda. Si les imatges congelades de l'escena inicial els feien assemblar-se als cadàvers que estaven destinats a ser, ara els veiem en imatges retrospectives que ens els tornen rient, plens de vida, havent assolit alguna forma d'immortalitat.

Vaig dir que "Grupo salvaje" era una extensió de l'argument de "Mayor Dundee". Els dos films s'assemblen molt, en l'esperit i en molts aspectes. La companyonia com a valor que manté units els personatges; o la part en què els pistolers reposen en un poble mexicà que els acull com a herois i que els acomiada cantant "La golondrina". El final a Aguas Verdes recorda la mort de Tyreen al film anterior de Peckinpah.

L'estil, però, ha evolucionat. "Grupo salvaje", en el seu afany de representar la violència en tot el seu dramatisme, adopta el ralentí com a figura d'estil i el combina amb un muntatge frenètic que multiplicava per cinc -literalment- la mitjana de talls en un film de Hollywood. Aquest aspecte visual, després molt copiat, sobretot pel mateix director, va ser revolucionari l'any de la seva estrena i va deixar una forta empremta en els espectadors, alguns fascinats i uns quants horroritzats. Encara avui resulta admirable però no ens ha de fer oblidar que "Grupo salvaje" és molt més que un exercici d'estil. És un western d'una gran complexitat i d'un lirisme exacerbat, desesperadament romàntic, inoblidable i magnífic.


4 comentaris:

Pedro Rodríguez ha dit...

Pues yo, amigo Ricard, te recomiendo el libro escrito por Rubén Lardín para Midons Editorial y titulado "Sam Pecckimpah, hermano perro", un estudio ameno y necesario sobre un director irrepetible que fue tachado de machista, fascista, acomodado nihilista y apologista de la violencia. Pero con unos valores inalterables sobre la amistad y el precio de la delación.

Un abrazo.

ricard ha dit...

Creo que a Sam Peckinpah lo acusaron de muchas cosas y era sencillamente un espíritu libre, un romántico. Gracias por la recomendación.

Un abrazo.

miquel zueras ha dit...

El tema recurrent a Peckinpah de l´amistat traïda és molt present a "Aristócratas del crimen", té fama de esser la seva pitjor pel.lícula encara que la primera meitat no està malament.
També t´aconsello un bon llibre sobre aquest director: "Sam Peckinpah, vida salvaje" de Garner Simmons (T&B Editores)
Salut!
Borgo.

ricard ha dit...

"Aristócratas del crimen" té mala fama perquè és una mica sèrie B, però resulta divertida i, sobretot, genuïnament peckinpahiana.

També recullo la teva recomanació. Observo que la bibliografia sobre el director és extensa. Segurament hi va influir que la seva vida, sempre al límit, és quasi tan interessant com la seva obra.

Salut!