FARGO

La carrera dels germans Coen va tenir un inici fulgurant amb el thriller "Sangre fácil" (1984). "Arizona Baby" (1987), amb els seus excessos visuals i tonals, va fer témer una relliscada per la pendent de la postmodernitat; però van seguir dues pel·lícules més contingudes formalment i sens dubte brillantíssimes com van ser "Muerte entre las flores" (1990) i "Barton Fink" (1991); les dues d'època, ambientades a la primera meitat del segle XX, com també fou el cas d'"El gran salto" (1994), una vegada més molt barroca visualment i dotada d'un argument molt cínic i un sentit de l'humor esquiu que converteixen el film en una de les comèdies més ombrívoles mai filmades.

En qualsevol cas, el cinema de Joel i Ethan Coen ja havia definit llavors les seves característiques: un gran domini de la posada en escena, amb certa tendència a l'excés (la qual cosa no sempre serà un defecte, com ho demostren algunes escenes d'"El gran Lebowski" -1998-), les referències visuals i temàtiques al cinema clàssic, entre el distanciament i el respecte, i la predilecció per unes trames alambinades en què les accions precipitades o absurdes de personatges neuròtics o poca-soltes (o les dues coses alhora) condueixen al desastre més absolut (amb algunes excepcions).

Participant d'aquestes influències i característiques, "Fargo" (1996) s'erigia en el film més equilibrat d'entre els escrits i dirigits pels germans Coen. No tenia l'alè clàssic de "Muerte entre las flores" ni resultava tan fascinant com la insòlita "Barton Fink". Transcorria en l'actualitat en la gèlida i rural Dakota del Nord i els personatges eren gairebé tots imbècils o psicòpates, o les dues coses alhora, amb la notable excepció de l'assenyada i entranyable sheriff embarassada que feia Frances McDormand (esposa de Joel Coen a la vida real). Però un guió impecable i una realització excepcionalment elegant i sòbria van propiciar un film irrepetible, un thriller atípic ple de moments antològics. No podem obviar les composicions de William H. Macy -el patetisme personificat-, o de Steve Buscemi i Peter Stormare (impertorbable mentre fa desaparèixer un cadàver en una màquina de fer serradures, només s'emociona veient tele-novel·les), o la inspirada banda sonora de Carter Burwell que s'adapta perfectament a l'aire tragicòmic de la història o al paisatge nevat esplèndidament fotografiat per Roger Deakins.

La pel·lícula ha propiciat recentment una sèrie de televisió amb el mateix títol, que no he vist però de la qual tinc molt bones referències.

I també constitueix l'insòlit punt de partida d'una pel·lícula inclassificable. Dirigida el 2014 per David Zellner -un independent a qui caldrà seguir la pista-, "Kumiko, the Treasure Hunter" narra la peripècia de la Kumiko del títol (Rinko Kikuchi), una japonesa tímida i més rara que un gos verd decidida a trobar la maleta plena de diners que el personatge de Steve Buscemi enterra sota la neu al final de "Fargo". Com que a la cinta de VHS atrotinada que li serveix d'inspiració veu que la història està basada en un cas real, ningú no la podrà convèncer que el seu propòsit sigui una mica forassenyat, i tampoc no la desanimarà el mal temps que fa a Minnesota.

Ja fem tard per prevenir la tossuda Kumiko però advertirem que Fargo no està a Minnesota sinó que cal travessar la frontera amb Dakota del Nord per arribar-hi, i és en aquest estat on van filmar els Coen moltes de les escenes del seu film, perquè encara hi fa més fred i malgrat l'acció de "Fargo" transcorrre en la seva major part a les ciutats de Brainerd i Minneapolis (Minnesota). Però els germans van afirmar en una entrevista que "Brainerd" no semblava un bon títol per a un thriller.