dissabte, 17 de setembre de 2016

EL INFIERNO VERDE


Eli Roth és l'autor de les adrenalítiques "Hostel" (2005) i "Hostel 2" (2007) i un bon deixeble i amic de Quentin Tarantino: era el jueu que matava nazis amb un bat de beisbol a "Malditos bastardos" i director sense acreditar de "L'orgull de la nació", la pel·lícula que projecten al cinema en què transcorre la darrera meitat del film; també va dirigir algun dels falsos trailers que acompanyaven "Grindhouse".

Especialitzat doncs en cinema gore i bretolades diverses, s'inspira en el clàssic de la sèrie Z "Holocausto caníbal" per oferir a "El infierno verde" (2013) un festival de vísceres que hauria de complaure els incondicionals del gènere i espectadors amb més sentit de l'humor que escrúpols.

No és tan infecte com l'original, un títol celebrat per ser pioner del sub-gènere mockumentary "gravacions trobades" però comercial en el pitjor sentit del terme, pensat només per fer caixa aprofitant-se de la credulitat de part de l'audiència, a qui pretenien convèncer que els fets narrats (uns documentalistes són devorats per una tribu amazònica que practica el canibalisme) van succeir realment. A més, van tenir la barra d'esquarterar una pobra tortuga que passava per allà, una oportunitat d'impressionar el públic sense necessitat d'efectes especials.

El film de Roth no és tan censurable però només el salva la seva postmodernitat, el distanciament envers el gènere i la confiança en un espectador més preparat, disposat a que li ofereixen tota mena de moments fastigosos però amanits amb un comentari molt cínic sobre els activistes mediambientals, inclòs el retrat despietat d'un líder oportunista, i un parell de gags tan salvatges com divertits, amb menció d'honor per al cadàver rostit amb "herbes aromàtiques".


La cuina caníbal: explorador al pesto.

4 comentaris:

miquel zueras ha dit...

Ostres! Només per això de les herbes aromàtiques crec que valdrà la pena veure-la. Recordo que la feien al Cinemes Girona quan vaig anar a veure "Bone Tomahawk", hauria sigut un bon programa doble.
Salut!
Borgo.

ricard ha dit...

Doncs sí que hauria estat un bon programa doble. Bé, sabia que t'agradarien les referències culinàries però fixa't que he escrit herbes aromàtiques entre cometes. Tant és, continua sent una aportació interessant a la gastronomia (caníbal o no).

Salutacions.

Edu Wallace ha dit...

Em va agradar bastant i tinc la imatge grabada d' una nena indígena emportant-se una cama rient.

SPOILER:

No em va quedar molt clar el final, quan la protagonista diu al món que la "tribu" els van tractar molt bé. Suposo que ho diu perqué no vagin a buscar al que es queda allà, no?

Salutacions.

ricard ha dit...

Jo també interpreto el final de la mateixa manera. Però resulta una mica obert i altres motivacions també serien plausibles:

- Una mica de síndrome d'Estocolm (recordem que a la noia la tracten amb certa deferència).

- Potser pensa que no val la pena emprenyar-los. Al cap i a la fi, allà a la selva no poden fer gaire mal. I ja queden poques tribus autèntiques al món.

Salutacions.