dimarts, 20 de setembre de 2016

TOC TOC


Confesso que, després d'haver vist "El infierno verde", HAVIA DE VEURE "Toc toc", dirigida el 2015 pel simpàtic Eli Roth i novament protagonitzada per la seva musa (i parella a la vida real) Lorenza Izzo. Però és que, a més, també hi surt Ana de Armas, una cubana que va venir a fer cinema a Espanya ("Mentiras y gordas") i televisió ("Hispania") i que, després d'aprimar-se una mica però conservant gairebé intacte el seu atractiu, ja és internacional (surt al darrer film de Todd Phillips, que curiosament es titula "Juego de armas"). Bé, també surt Keanu Reeves, però això ja no és tan important.

Eli Roth continua jugant amb els gèneres. Aquí s'allunya una mica del gore conreat en títols precedents per oferir una història de suspens que enllaça un característic argument de llar burgesa assetjada per psicòpata/es amb una variant del sub-gènere "càstig al marit infidel" que tindria el seu màxim exponent en el film d'Adrian Lyne "Atracción fatal" (1987). En qualsevol cas, la claustrofòbia que també caracteritza els seus títols és present a "Toc toc", en què la casa de l'arquitecte interpretat per Keanu Reeves té la mateixa funció dramàtica que la gàbia d'"El infierno verde", l'alberg de "Hostel" o la cabana de "Cabin Fever".

L'argument del càstig al marit infidel és la variant més dramàtica de tantes històries que, al cinema nord-americà, pretenen alliçonar sobre la conveniència de la monogàmia i la conservació de la família tradicional, que fan una mica de ràbia venint d'una societat tan acomplexada i hipòcrita (a més, amb un índex de divorcis altíssim). Però el film de Roth (en realitat, una producció xilena), una vegada més, acaba resultant divertit i fins i tot simpàtic en la seva aposta per l'excés. A més, el marit no és que caigui en la temptació (representada per Lorenza Izzo i Ana de Armas, no ho oblidem) sinó que té poc marge -nul, diria jo- per oferir resistència. Tan perdonable és el pecat i tan desmesurat el càstig que deslegitimen qualsevol pretensió exemplaritzant. Només es tracta de viure emocions fortes; i, en aquest sentit, la nostra identificació serà total.

La temptació:



6 comentaris:

TRoyaNa ha dit...

Ricard,
em va donar la sensació de que es tractava de una imitació mediocre de "Funny games" de Hanecke,però malgrat tot,és divertiva dins del seu excés e intensitat.
Un abraç

ricard ha dit...

Està clar, si la compares amb l'obra mestra de Haneke, perd per golejada. "Toc toc" no deixa de ser una sèrie B divertida. També recordava "Hard Candy".

Una abraçada.

pons007 ha dit...

Ja veig, aplicant la màxima de “Quan faltin visites al blog posa-hi fotos de noies maques”

ricard ha dit...

Ni més ni menys!

Pedro Rodríguez ha dit...

Tras el padecimiento, más bien inocuo del protagonista y su desazón porque nada de lo ocurrido llegue al conocimiento de su mujer, Eli Roth nos depara un final anticlimático fofo y acorde con el conjunto, un final que queda envuelto en una moraleja sobre lo difícil que lo tenemos los hombres para resistirnos a según qué tentaciones.

Un abrazo.

ricard ha dit...

El final quiere ser un final sorpresa sin sorpresa. Pero yo no diría que el sufrimiento del protagonista sea inocuo, porque la tortura con los cascos es bastante inquietante. Los hombres lo tenemos difícil para resistirnos a según qué tentaciones y, aún diría más: lo tenemos difícil para que según qué tentaciones vengan a tentarnos; en mi caso, al menos, nunca han llamado a mi puerta dos bellezones como los de la película, pidiendo guerra (ni siquiera pidiendo azúcar, que ya es mala suerte).

Un abrazo.