La mort de Gene Wilder servirà d'excusa per recordar "El jovencito Frankenstein" (1974), la paròdia més celebrada de les manufacturades per Mel Brooks.
Com és habitual en el seu cinema, abunden els acudits grollers (en aquest cas, centrats en els atributs sexuals del monstre), però la posada en escena que homenatja els films de James Whale (el film és en blanc i negre) resulta tan simpàtica com inspirada; els actors són idonis, des d'un Gene Wilder impagable en el paper d'hereu del doctor Frankenstein fins a Peter Boyle -la criatura-, passant per Marty Feldman (Igor), una sorprenentment sexi Teri Garr, Madeline Kahn, Cloris Leachman o Gene Hackman fent de vell cec. I conté alguns gags memorables, com l'intercanvi de cervells, la gepa que canvia de cantó inexplicablement o el número musical en la presentació del monstre en societat.
5 comentaris:
Recordo que amb el cec vaig riure molt però el conjunt em sembla sobrevalorat per una bona colla de gent. Per altra banda, a mi Gene Wilder sempre m'ha estat simpàtic (com aquell noi que no saps perquè et cau tan bé) tot i tenir una filmografia irregular i interpretacions no molt lloables. He de reconèixer que em succeix a sovint amb actors i actrius...no sé ben bé la causa però em cauen simpàtics o simpàtiques. Bé, l' home es mereix un petit tribut com aquest que li fas. Salut.
Acabo de poner como entrada destacada en mi blog "La mujer de rojo", pero recuerdo bien cuando vi de estreno esta descacharrante parodia sobre el clásico de Mary Shelley, el momento de mayor inspiración de Mel Brooks y una de las actuaciones más extenuantemente cómicas del finado Gene Wilder.
Un abrazo.
Ca: Sí que és un títol un pèl sobrevalorat, però millor que altres pel·lícules de Mel Brooks (m'agradaria, però, recuperar "La última locura", un homenatge al cinema mut i que em va semblar quasi genial quan la veig veure en la seva estrena). A mi també em queia simpàtic Gene Wilder, potser per aquella cara de bona persona amb un punt de bogeria.
Pedro: Gene Wilder está genial en esta película de Mel Brooks y contribuye decisivamente al éxito de la propuesta. Sobre "La mujer de rojo", debo decir que nunca ha sido uno de mis títulos predilectos; de hecho, la encontré insulsa y facilona.
Una abraçada.
A la meva mare li agrada molt aquesta peli, a mi pseee.
Potser és més de la seva època.
Publica un comentari a l'entrada