dissabte, 2 d’abril de 2016

EL PREGÓN


Començaré dient que no considero Dani de la Orden un director especialment interessant. "Barcelona, nit d'estiu" (2013) i "Barcelona, nit d'hivern" (2015), els seus títols més emblemàtics, volen imitar les comèdies britàniques d'històries creaudes a l'estil de "Love Actually" (2003), amb resultats encara més discrets, que ja és difícil. Visualment, incorporen tics televisius, com els recurrents plans generals de la ciutat on transcorre l'acció que semblen voler suggerir que hi ha moltes altres històries com les que estem veient, unes més dramàtiques i tristes, d'altres més divertides, totes igualment irrellevants. I, com també passa en les sèries produïdes per TV3, com més moderns volen semblar els episodis (amb sortides de l'armari de iaies lesbianes i trios entre estudiants i repartidores de pizzes), més carrinclons resulten.

En qualsevol cas, aquesta asèpsia visual consubstancial al seu cinema no perjudica el resultat del seu darrer film, "El pregón" (2016), vehicle per al lluïment de la parella còmica formada per Andreu Buenafuente i Berto Romero i que ha estat rebut amb diversitat d'opinions. Jo m'erigiré en defensor d'aquesta pel·lícula, més que res perquè em vaig fer un fart de riure veient-la, i sento que tinc un deute moral. El film de Dani de la Orden -i de Buenafuente i Berto- no inventa res ni ho pretén. El cinema còmic basat en una parella protagonista patètica i en la successió de malentesos que propicien els diversos gags ja té precedents en el cinema mut i en les pel·lícules de Laurel i Hardy. D'altra banda, si busquem referències més recents i centrant-nos en el cinema espanyol, ens hem de remetre forçosament al cinema d'Esteso i Pajares.

També vull aclarir que "El pregón", assumida la seva condició de producte comercial, em sembla infinitament millor que les pel·lícules de Mariano Ozores. La ironia i la vis còmica d'Andreu Buenafuente i Berto Romero hi tenen molt a veure, però també una trama senzilla i eficaç servida amb un ritme molt àgil que convergeix en una durada del film adequadament modesta (poc més d'una hora i quart). L'entorn rural en què transcorre l'acció recorda els "Ocho apellidos..." però Berto Romero encaixa millor en el paper d'etern adolescent que no vol assumir la seva condició de perdedor que fent de hipster a la pel·lícula de Martínez-Lázaro.

Però, tornant al cas de les pel·lícules d'Ozores amb Pajares i Esteso, diré que, amb tots els seus defectes que són molts, poden resultar divertides quan, en determinats moments, voregen el surrealisme. Fins aquí, la meva defensa.

En qualsevol cas, "El pregón" em va portar a la memòria dues pel·lícules també molt divertides i que tenen certa similitud argumental:


"El asombroso mundo de Borjamari y Pocholo" (2004), òpera prima de Juan Cavestany, se centra en dos germans que anaven de pijos durant els anys vuitanta i que no han evolucionat: continuen vivint amb els pares, continuen estudiant (és un dir) dret, i passant les estones lliures a la discoteca Aguacate, a la qual van amb Vespino, sempre amb el jersei sobre les espatlles, mentre discuteixen sobre si en una baralla guanyaria el cocodril de Lacoste o el cavall de Ralph Lauren i esperen que Mecano es tornin a reunir. Aquesta paròdia de pijolandia i el record dels horteres anys vuitanta (com en l'escena inicial d'"El pregón") és impagable, amb gags antològics (per exemple, quan es desmaien a Madrid perquè encara porten la roba d'esquiar amb forfait inclòs), i té tres protagonistes idonis: Santiago Segura, Javier Gutiérrez i una monumental Pilar Castro.


"Muertos de risa" (Álex de la Iglesia, 1998), parla de dos artistes que, com els cantants d"El pregón", es tornen a reunir per a una ocasió especial. Els personatges de Buenafuente i Berto Romero s'han distanciat, més que res per la incapacitat del segon d'assumir el pas del temps. Però els protagonistes de "Muertos de risa", Nino i Bruno, interpretats respectivament per Santiago Segura i El Gran Wyoming, s'odien a mort. La seva rivalitat ferotge centra un argument tragicòmic que anticipa la posterior "Balada triste de trompeta" i que, com en aquesta, també serveix per repassar la història recent del nostre pais.

4 comentaris:

Pedro Rodríguez ha dit...

Ya sabes lo que pienso de este indigesto pestiño titulado "El pregón", es tan mala que si un día la encuentro para descargar me la bajaré sólo para darme el placer de volver a subirla.

Un abrazo.

ricard ha dit...

¡Ja, ja! Bueno, hemos de ser fieles a nuestras opiniones.

Un abrazo.

pons007 ha dit...

Si vas riure veient el Pregón ja es molt (vista la crítica dic, perquè jo no l’he vist ni penso fer-ho)

ricard ha dit...

En les comèdies espanyoles que he vist els darrers anys, la frontera entre la genialitat i el ridícul és força fina. Però quan ric ho faig amb ganes i no puc demanar més. En canvi, la majoria de comèdies estrangeres no em fan ni fred ni calor.