dimarts, 29 de març de 2016

VISCONTI DESCONEGUT


Entre dues obres mestres de la categoria de "Senso" (1954) i "Rocco y sus hermanos" (1960), Luchino Visconti només va dirigir un film, potser no gaire conegut: "Noches blancas", del 1957. És l'adaptació d'un relat curt de Fiodor Dostoievski, bastant literal tot i que canvia l'escenari de Sant Petersburg a la Itàlia de províncies, la qual cosa fa poc comprensible el títol, que fa referència a l'efímera nit de l'estiu àrtic, tot i que també és una metàfora sobre el breu moment de felicitat que viu un jove solitari (Marcello Mastroianni) al costat d'una noia preciosa (Maria Schell). Passegen i ballen però ella està enamorada d'un home misteriós que havia tingut a dispesa (Jean Marais), que fa un any que va marxar però que li va prometre que tornaria.

"Noches blancas" és, doncs, un conte trist en què la bellesa immarcesible de Maria Schell obsessiona el protagonista, qui es debat entre l'impuls eròtic i la devoció romàntica. Visconti assaja un cinema poètic, quasi oníric, estilitzat com ho serà la seva obra posterior, però més modest, més pudorós, allunyat de la grandiloqüència de les seves pel·lícules més famoses.


I el 1965 Visconti realitza un altre títol curiós, "Sandra", també titulada "Vaghe stelle dell'Orsa". La bellesa de Maria Schell és aquí substituïda per la més mediterrània de Claudia Cardinale -qui ja havia estat musa del director a "El gatopardo" (1963)-, en el paper de la jove esposa d'un nord-americà que torna a la casa familiar a Itàlia on resideix el seu germà escriptor (Jean Sorel). Els germans Sandra i Gianni serien una transposició moderna de les figures d'Electra i Orestes, marcats per la mort del seu pare a Auschwitz i la possibilitat que hagués estat denunciat per la mare. "Sandra" comença com un film sobre la memòria que podria haver signat Resnais però aviat evoluciona cap a un melodrama exacerbat (en aquest sentit, se situa en l'extrem oposat de "Noches blancas") al voltant de la relació incestuosa entre els protagonistes. A "La caída de los dioses" (1969), el director incideix en el tema de la decadència i els traumes en el si d'una família benestant i torna a mostrar un incest, en un to ja directament fulletonesc.