divendres, 25 de març de 2016

VICTORIA


"Victoria", dirigida el 2015 per Sebastian Schipper i notablement interpretada per la catalana Laia Costa, vindria a ser una versió abreujada d'"El demonio de las armas" (Joseph H. Lewis, 1950); i dic abreujada no perquè el film de Schipper sigui més curt (ans al contrari: li dobla el metratge), sinó perquè concentra tota l'acció en les dues hores i escaig que dura la pel·lícula; i allà on el film de Lewis narrava la vida i la carrera delictiva de la parella d'amants (inspirada en Bonnie i Clyde), units pel seu amor a les armes, el desarrelament i la passió que senten l'un per l'altre, "Victoria" descriu l'únic atracament que tenen temps de perpetrar la parella formada per una espanyola que es busca la vida a Berlín després d'abandonar decebuda els estudis de piano i un paio simpàtic però una mica desorientat que ha conegut a les portes d'una discoteca; en tan poca estona, s'enamoren, delinqueixen i fugen cap a l'abisme.


Però les coincidències entre ambdós films continuen amb l'ús del pla-seqüència, que al film de Lewis servia per narrar en un fora de camp modèlic un dels atracaments, i que es manté al llarg de tot el metratge en la pel·lícula alemanya, en la qual també l'atracament succeeix fora de camp, mentre la protagonista espera al cotxe.

Pel que fa a les diferències, és simptomàtic que la concisió del film de Lewis, exemple majúscul de la saviesa narrativa del cinema clàssic nord-americà, fins i tot tractant-se d'una sèrie B com és el cas d'"El demonio de las armas", no sigui una de les virtuts de "Victoria". Òbviament, l'aposta pel pla únic impedeix l'ús de l'el·lipsi; en contrapartida, vol afavorir una sensació d'immediatesa i de realisme, però potser no calia en una història no gaire versemblant que només funciona com a thriller romàntic.


Però hi ha un altre thriller romàntic que comença i acaba de manera gairebé idèntica al film de Schipper en què l'anèdcdota és creïble i també ho és el retrat que fa d'uns adolescents marginals: ens referim a "Deprisa, deprisa" (1981), contribució de Carlos Saura a la moda del cinema quinqui -inaugurada per "Perros callejeros", del 1977-, trencament definitiu del cineasta amb la seva etapa críptica i, curiosament, una de les seves millors pel·lícules.

Tres històries de passió i violència:



2 comentaris:

Pedro Rodríguez ha dit...

Bueno, en "Victoria" no hablamos de un guión de hierro, su mayor atractivo es Laia Costa. En un plano secuencia de 140 minutos tienen que pasar muchas más cosas para que uno no comience a bostezar. Aseada, técnicamente pulcra pero el flojo libreto la penaliza en exceso.

"Gun Crazy", modelo de serie B por excelencia, es otra obra maestra de Joseph H. Lewis que mete en la coctelera ingredientes del cine noir, el drama y el romance para presentarnos a una pareja obsesionada con las armas que en la onda de Bonnie & Clyde inician un camino de perdición: el erotismo del peligro y el nihilismo existencialista y romántico de la autodestrucción.

"Deprisa, deprisa" es la mejor película del llamado "cine quinqui". Con las rumbas de mis paisanos "Los Chunguitos", Saura crea una magnífica película sobre la delincuencia juvenil de aquellos chavales hijos de emigrantes que llegaron a Madrid dos décadas antes para buscarse la vida. Desde el brutal desarrollismo practicado en los años 60 creando verdaderos guetos, sombrías perspectivas socioeconómicas y una libertad mal entendida, la guadaña de las drogas, el sida y el crimen mermó a una generación que vi crecer con más empatía y desesperación que miedo. Está bien hilado el paralelismo entre las tres cintas.

Un abrazo. Como ves, disponía de un cuarto de hora y lo he aprovechado contigo.

ricard ha dit...

Desde luego, la mejor baza de "Victoria" es Laia Costa.

Reconozco que "El despertar de las armas" es la única que he visto (o recuerdo haber visto) de Joseph H. Lewis. La escena del atraco en fuera de campo es de antología.

A mí también me gusta mucho "Deprisa, deprisa". Muy por encima de otras muestras de "cine quinqui" y uno de los títulos más afortunados de Carlos Saura, en el que combina su habitual mensaje político con una trama absorvente; la realización es muy estilizada y, como destacas, la banda sonora de "Los Chunguitos" es excelente.

Un abrazo y gracias por tu tiempo.

P.S. Bueno, ya continuaremos hablando de "El pregón", que hay que sacarle un poco el jugo a nuestros escasos desacuerdos.