dilluns, 30 de novembre de 2015

AGUAS TRANQUILAS


"Aguas tranquilas", film japonès del 2014 dirigit per Naomi Kawase, parla de la necessitat de viure segons les pròpies conviccions i en harmonia amb la naturalesa. Seguir les tradicions o fugir de la llar, ser fidel o no ser-ne, fer l'amor o morir-se, tot és inherent a la vida i tot està ben vist pels déus que viuen en cada arbre i en cada cada pedra i que guien les ànimes vers el més enllà després del seu trànsit fugaç però tal vegada intens a través d'aquest món salvatge i bellíssim.

dissabte, 28 de novembre de 2015

TRUMAN


La dificultat dels homes per comunicar-se ja era un tema central en el film precedent de Cesc Gay, "Una pistola en cada mano". A "Truman", els dos personatges protagonistes tenen moltes coses a dir-se; i almenys un d'ells és força locuaç. Però les reflexions filosòfiques sobren davant la proximitat de la mort i cal ser pràctic. Julián i Tomás s'enfronten a les circumstàncies amb un valor i amb una humilitat que s'imposen a la tragèdia. El film s'encomana de la humanitat dels protagonistes (brillantment interpretats per Ricardo Darín i Javier Cámara) i ens arrenca més d'un somriure, fins i tot una sensació de benestar, malgrat que també ens pugui fer plorar una mica. Es fa curt, com el temps que Tomás passa amb el seu amic.

dimecres, 25 de novembre de 2015

LA LEY DEL DESEO

La setmana passada, el cicle de cinema espanyol de la 2 va versar sobre l'homosexualitat. Vam poder veure "Cambio de sexo" (1977) -en vam parlar en el post que vam dedicar a Vicente Aranda en ocasió de la seva mort- i un títol de culte de 1961, "Diferente", dirigida per Luis María Delgado, tot i que seria just atribuir-ne la paternitat al ballarí argentí Alfredo Alaria.


Bàsicament, es tracta d'un musical que pretén ser modern, amb referències a l'estil marcat per la coetània "West Side Story", però escandalosament kitsch en la seva plasmació, i al qual s'afegeixen escenes fins perfilar un argument melodramàtic sobre el fill artista i noctàmbul -l'ovella negra, vaja- d'una família benestant, que malda per obtenir el reconeixement i l'amor del seu pare. Així doncs, la "diferència" del personatge (interpretat pel mateix Alaria) radica aparentament en què prefereix el teatre i la nit als dinars familiars i l'empresa de promoció immobiliària que dirigeixen el pare i el germà. Potser això va despistar els censors franquistes, que no van saber veure el manifest gai explícit en almenys dues seqüències: la panoràmica inicial al pis de l'Alfredo que defineix el personatge a través dels objectes (com l'escena inicial de "La ventana indiscreta"), entre els quals descobrim llibres d'Oscar Wilde i de Federico García Lorca, una llibreta on hi ha escrit "¿por qué?" i unes peses; o la visita a un edifici en construcció en què el protagonista queda embadalit observant un obrer en samarreta que llueix uns bíceps considerables i que fa anar una perforadora. Tot això per si no n'hi hagués prou amb la pinta que gasta l'Alfredo Alaria, homosexual també a la vida real i bon ballarí però lamentable en les facetes de cantant i d'actor.

Cal dir que el film, tot i que molt irregular, s'esmerça en resultar impactant en l'aspecte visual i té un muntatge atrevit en què abunden els plans de detall, els picats i contrapicats i alguns moments arravatats que recorden -salvant les distàncies- el cinema de Douglas Sirk, per no parlar de la ja esmentada influència de "West Side Story" i tota una iconografia del cinema nord-americà que inclou el descapotable conduït pel protagonista.

I la setmana gai del cinema espanyol ens va permetre també tornar a gaudir de la que és, al meu parer, la millor pel·lícula de Pedro Almodóvar: "La ley del deseo" (1986).


Com "Matador", el títol que la precedeix en la filmografia del manxec, narra una història d'amor al límit, de signe tràgic, la qual cosa no impedeix la causticitat, sentit de l'humor i surrealisme habituals en la primera etapa de la seva filmografia, aquí dosificats amb saviesa. Ja siguin còmics o tràgics, "La ley del deseo" és pròdiga en moments memorables: l'entrevista televisiva amb Rossy de Palma en la seva primera aparició cinematogràfica; el crim a la costa andalusa i Antonio Banderas cremant al vàter la camisa que l'incrimina; Carmen Maura regada en una calorosa nit madrilenya.


He dit una història d'amor però, en realitat, n'hi ha moltes: l'amor fraternal entre Pablo Quintero (Eusebio Poncela) i Tina, la seva germana -o germà- transexual (Carmen Maura, tan convincent en el paper que molts espectadors, sobretot a l'estranger, van creure que era realment un home); els amors prohibits de Tina, disculpats pel germà en una demostració de generositat; l'amor entre Tina i la seva filla (Manuela Velasco) -la Tina és el pare i la mare la Bibí Andersen, un transexual autèntic (*)-; l'amor a distància entre Pablo i Juan (Miguel Molina); i finalment, l'amor impossible però inevitable entre Pablo i el seu admirador Antonio Benítez (Antonio Banderas, insuperable), un pijo de manual que embogeix literalment ("¡que estoy muy loco, hostias!") pel seu estimat i que renuncia a tot per abraçar-lo en un final tan dramàtic com apoteòsic entre flames que devoren al mateix temps una figura de la verge i un contenidor d'escombraries. Aquest final, amb els amics i els policies incapaços de reaccionar davant d'una passió tan extrema i que només quan s'ha extingit comencen a enfilar-se per la bastida que encercla la casa de la Tina, escenari de la tragèdia, és un exemple de la brillant i imaginativa posada en escena d'Almodóvar; com també ho és la seqüència de l'accident de cotxe, quan els ulls de Pablo negats de llàgrimes es confonen amb les rodes del cotxe que avança sense rumb.


A més de les històries d'amor, també trobem dues parelles prou pintoresques: uns policies que són pare i fill però molt diferents (Fernando Guillén i Fernando Guillén Cuervo), que anticipen uns personatges similars a "Mujeres al borde de un ataque de nervios", i una parella de guardiacivils protagonistes d'un gag antològic: l'escena, filmada en pla general, en què caminen per la platja mentre un d'ells llegeix una de les cartes d'amor que han precipitat els esdeveniments.

(*) Bibí Andersen també apareixia a "Cambio de sexo" però amb un aspecte força diferent. I, com a curiositat, Victoria Abril, futura noia Almodóvar, té un cameo a "La ley...".




diumenge, 22 de novembre de 2015

SPECTRE


Daniel Craig (acompanyat per dues noies -o no tant- d'autèntic luxe: Monica Bellucci i Léa Seydoux) i Sam Mendes (director), repeteixen a "Spectre", un Bond ansiós de compendiar i recapitular els elements més característics de la sèrie, començant pel seu dolent més emblemàtic, el Blofeld que inspirava el Doctor Maligne enemic d'Austin Powers i present en almenys altres quatre títols (*).

El protagonista, doncs, enfrontat als seus fantasmes, com se suggereix des de l'espectacular pròleg a Ciutat de Mèxic, un escenari que és novetat, com passa amb Roma, però que conviu amb d'altres més familiars: una clínica molt moderna al cim d'una muntanya dels Alps -com la que apareixia a "007 al servicio secreto de su Majestad"- o un quarter secret encara més modern ocult en el cràter d'un volcà extint. També hi ha una seqüència de seducció en un tren, a l'estil de "007 Casino Royale" i múltiples referències a "Skyfall". I un sicari tan ferm com indestructible que ens recorda el Tiburón de l'etapa Roger Moore, tot i que tinc els meus dubtes que anticipi una nova infantil·lització d'una nissaga que cada vegada gira més sobre si mateixa i els seus mites a la recerca d'una catarsi definitiva que serveixi per tancar el cercle inaugurat fa més de cinquanta anys; si és que això no ha passat ja a "Spectre" (però no us vull aixafar el final).

(*) Així doncs, cinc han estat els Blofeld cinematogràfics (amb o sense cicatriu): Donald Pleasance ("Sólo se vive dos veces", 1967), Telly Savalas ("007 al servicio secreto de su Majestad", 1969), Charles Gray ("Diamantes para la eternidad", 1971), Max von Sydow ("Nunca digas nunca jamás", 1983) i Christoph Waltz ("Spectre", 2015). A "Desde Rusia con amor" (1963), "Operación Trueno" (1965) i "Sólo para tus ojos" (1981) només li sentim la veu.

divendres, 20 de novembre de 2015

VIAJE A SILS MARIA


"Viaje a Sils Maria" (Olivier Assayas, 2014) parla del viatge de Maria Enders, una actriu madura al llindar de la decadència física i professional (excel·lent Juliette Binoche), a unes muntanyes de Suïssa i al seu jo més íntim, acompanyada per la seva jove assistent personal (Kristen Stewart). L'oportunitat de tornar a protagonitzar l'obra que la va fer fer famosa, un drama lèsbic entre dues dones d'edats diverses, però fent ara el paper del personatge més adult i alhora més feble de la relació, li suposarà haver d'enfrontar-se a les seves pors i també al pas del temps (un tema habitual en el cinema del francès). Maria Enders s'emmiralla en l'ambiciosa estrella de Hollywood (impressionant Chloë Grace Moretz) que li donarà la rèplica al teatre, però també en la seva assistent, amb qui assaja l'obra mentre totes dues contemplen els núvols serpentejar sobre les valls.

dilluns, 16 de novembre de 2015

EL VIAJE A NINGUNA PARTE


Aquesta setmana, el cicle de cinema espanyol de la 2 (magnífic, no em canso de repetir-ho) ens ha parlat dels artistes de varietats, com també dels anomenats cómicos de la legua, que eren actors i actrius de tercera fila que viatjaven pels pobles i representaven peces còmiques d'escassa volada en cafès i casinos.

Bé, el film que aborda concretament aquesta figura dels cómicos de la legua és "El viaje a ninguna parte", dirigida el 1986 per Fernando Fernán Gómez, i es tracta d'un títol extraordinari, un dels millors en tota la història del cinema espanyol.

Els artistes són rodamons, malviuen i passen gana. Fins i tot en l'Espanya subdesenvolupada de la postguerra, són personatges d'una altra època, i el seu món acabarà destruït pel progrés que representa el cinema. Almenys, viuen una certa llibertat, que els portarà alguns problemes amb les forces vives més reaccionàries dels pobles que visiten i que, al cap i a la fi, tampoc no els servirà per ser més feliços.

"El viaje a ninguna parte", a més de retratar un món miserable, tracta d'això, de la recerca de la felicitat. I el títol és prou explícit al respecte. Carlos Galván (José Sacristán, senzillament esplèndid), el protagonista d'aquesta aventura, viu alguns moments de felicitat, però sempre és una felicitat trista, incompleta que, a més, dura poc. Sempre tornen la gana, el fred, la solitud, la sensació permanent de fracàs. Aquests moments de presumpta felicitat acaben sent com miratges, nits de borratxera, somnis que difuminen la realitat. La vida de Carlos Galván es perd en records fragmentaris, que potser ni tan sols no li pertanyen, imatges destil·lades per la nostàlgia, a ritme de bolero ("Camino verde").

Carlos Galván menteix tal vegada però ja li diu el seu amic ex-divisionari Juan Conejo, Sergio Maldonado de nom artístic (Juan Diego): que potser no és la mentida l'ofici del còmic?

Realitat i ficció es confonen, però això no impedeix que la lucidesa plani sobre totes i cadascuna de les imatges i les escenes d'aquest film incomparable, ple de grans moments, com el discurs revolucionari de Carlos Galván al cafè del poble o la fallida incursió del seu pare (el mateix Fernando Fernán Gómez) en el món del cinema. L'oratòria dels còmics i la tendència a la sobreactuació funcionen sempre con a contrapunt d'una posada en escena d'un rigor i d'una concisió admirables. Fernan Gómez, cineasta irregular però molt brillant quan vol, compleix amb la regla no escrita segons la qual menys és més. Posarem com a exemple dues seqüències tan breus com intenses, que coincideixen amb les dues vegades en què el protagonista és abandonat per les seves amants (primer la Juanita -Laura del Sol-, després la seva cosina Rosita del Valle -Nuria Gallardo-):

Carlos Galván ofega en vi les seves penes mentre el jovent del poble balla al ritme del bolero omnipresent. La cosina li retreu que es recreï en l'amargor i li confessa que un del poble li ha fet proposicions. Galván, qui també havia conegut la Juanita en un ball de poble, per tota resposta s'alça, es dirigeix cap on seu el vilatà i li etziba un cop de puny; una panoràmica segueix l'acció i continua fins enfocar l'orquestra que toca "Camino verde".

La mestressa de la pensió lliura a Carlos Galván la carta de comiat de la Rosita i li serveix una copa d'anís, però no permetrà que begui sol. Seurà amb ell al mateix llit en què l'actor i la seva cosina van fer l'amor per primera vegada i li explicarà que mai la seva relació no va ser un secret per a ningú. No es pot mentir, la veritat s'acaba imposant.

divendres, 13 de novembre de 2015

EL VENTALL DE LADY WINDERMERE


Ernst Lubitsch, director alemany que molt aviat va anar a viure i treballar als Estats Units, va realitzar en aquest país, l'any 1925, "El ventall de Lady Windermere", adaptació de l'obra homònima d'Oscar Wilde que parla del joc de les aparences i de la hipocresia en l'ambient aristocràtic londinenc que tan bé va saber retratar l'autor britànic.

Lubitsch es desempallega ràpidament del caràcter teatral de l'original i, tot i que inclou els intertítols que calen, narra en termes estrictament cinematogràfics, confiat en què el primer pla d'un cigar en un cendrer serà més eloqüent que mil paraules. I, en les escenes de l'hipòdrom i la festa, ofereix tota una lliçó de de planificació i muntatge al servei de la història i els personatges.

dimarts, 10 de novembre de 2015

MI GRAN NOCHE


Àlex de la Iglesia reuneix novament quasi tot el repartiment de "Las brujas de Zugarramurdi" (Hugo Silva i Carolina Bang convertits ja en parella estable) per oferir un altre divertiment en un escenari familiar en la seva filmografia: un plató televisiu (de la cadena Mediafrost) on s'hi roda, setmanes abans de la seva emissió, una gala de cap d'any.

En ocasió del film precedent, ja vam dir que ens semblava molt bé que el director fes una pel·lícula divertida sense segones lectures. El problema de "Mi gran noche" és que no és especialment brillant. En l'espai claustrofòbic del plató assetjat per uns manifestants, es barregen diverses subtrames, destinades a convergir en un final que homenatja "El guateque" de Blake Edwards; però ni De la Iglesia és Edwards ni cap de les històries resulta especialment interessant. És un film correcte però superflu, almenys per a l'espectador. En el cas del director, es fa palès que ansiava fer una paròdia-homenatge a Raphael (recordeu "Balada triste de trompeta"?) i no ha pogut o volgut esperar a tenir un guió en condicions.

dissabte, 7 de novembre de 2015

PASOLINI


M'ha semblat idoni tancar el monogràfic sobre Pasolini parlant de la pel·lícula que li va dedicar Abel Ferrara.

"Pasolini" (2014) es limita a narrar les darreres vint-i-quatre hores en la vida del director. La seva millor virtut és la modèstia del seu plantejament: no pretén cap revelació insòlita sobre les circumstàncies del seu assassinat però resulta un homenatge senzill i, en bona mesura didàctic, a un home extraordinàriament intel·ligent i sensible, un poeta i un idealista compromès que arremet contra la societat corrupta de la Itàlia dels setanta; un home pessimista i lúcid però, tanmateix, algú que estima profundament la vida, que estima la seva mare i els seus amics i els chaperos que acompanyen les seves nits de caçador solitari. El film de Ferrara ens parla de la novel·la que escrivia el dia que va morir i del film que preparava, amb el seu estimat Ninetto Davoli -a qui també s'homenatja amb la seva presència en el repartiment-, i que sembla un retorn als plantejaments dels seus films amb Totó, una faula poètica que podria ser la revisió literal de "La Tierra vista desde la Luna", ja que els protagonistes viatgen fins als estels per poder contemplar des d'allà el nostre planeta. La visualització en pantalla d'aquestes obres mai no realitzades emfatitza gratuïtament les referències eròtiques, la qual cosa sembla un error clar de perspectiva. En canvi, les seqüències de la vida quotidiana de Pasolini, interpretades per un Willem Dafoe sobri, magnífic, són admirables en la seva puresa i contenció.

dijous, 5 de novembre de 2015

SALÓ


Si el cinema de Pasolini ja era propens a la radicalitat i l'afany de provocació, sembla conseqüent que la pel·lícula -pòstuma- que va dedicar al feixisme esdevingués per mèrits propis l'obra més incòmoda i més impactant de la seva filmografia i, possiblement, de tota la història del setè art.

"Saló, o los 120 días de Sodoma" (1975) s'inspira, com anuncia el subtítol, en l'obra del Marquès de Sade i, com aquesta, s'estructura a la manera de La Divina Comèdia de Dante, en quatre cercles que aniran apropant els protagonistes al més profund de l'avern: l'Avantsala, el Cercle de les Manies, el Cercle de la Merda i el Cercle de la Sang.

Però l'acció no transcorre al segle XVIII sinó que se situa temporalment i geogràfica a la República de Saló, que fou una mena de reialme que els nazis li van muntar a Mussolini, al nord d'Itàlia, quan els aliats ja havíen conquerit Roma cap al final de la Segona Guerra Mundial.

Allà trobarem quatre personatges particularment fastigosos que representen quatre estaments del Poder: el President (el polític), el Jutge, el Bisbe i el Duc. Amb l'única intenció de divertir-se o senzillament perquè PODEN fer-ho, segresten una colla de nois i noies adolescents, tots ells agraciats físicament, i els tanquen en una mansió.


El número 4 i els seus múltiples són omnipresents en la narració: quatre cercles, quatre botxins, vuit ajudants, quatre narradores (tres i la pianista, per ser exactes), quatre filles, setze víctimes (significativament, al principi són divuit però un noi mor quan prova d'escapar i una noia se suïcida, la qual cosa permet arrodonir la xifra a vuit més vuit; al mateix temps, les dues morts propicien sengles acudits que explica un dels "senyors"). Confesso la meva ignorància sobre la importància simbòlica d'aquest número (*), però les matemàtiques van acompanyades al film d'una posada en escena fonamentada en els enquadraments simètrics, quasi sempre mitjançant plans generals que representen la situació dels personatges en aquesta estructura piramidal. La qual cosa genera certa fredor que compleix una doble finalitat: d'una banda, reforça la idea de ritual que té l'experiment dut a terme a la mansió, reglamentat fins a l'últim detall; d'una altra banda, l'exposició freda i metòdica d'uns fets abominables contribueix, paradoxalment, a augmentar el rebuig de l'espectador i a emfatitzar la manca de pietat i de passió dels botxins; quan dic manca de passió, però, no em refereixo als seus instints més primaris i a la fixació obssessiva pel sexe anal i la coprofàgia.

Els botxins no són sospitosos de simpatitzar amb el comunisme però manifesten en un dels nombrosos discursos que amenitzen les vetllades al castell que el feixisme és la forma més perfecta d'anarquia ja que ELLS poden fer allò que els doni la gana. I es comporten com a autèntics llibertins, violentant totes les convencions burgeses i apel·lant (el bisbe, el primer) a ritus pagans i mig satànics.



Mentre les narradores que han contractat expliquen relats eròtics d'arrel sadiana, els quatre senyors fan servir els adolescents com a esclaus sexuals; alhora, anul·len llurs esperits vexant-los de totes les maneres imaginables i els incorporen a uns jocs que només als poderosos complauen (per exemple, el famós banquet de merda); finalment, els torturen fins a la mort en una escena d'una crueltat extrema que està plantejada cinematogràficament d'una manera molt hàbil: les tortures es practiquen al pati de la mansió mentre els senyors fan torns per contemplar l'escena des de la casa amb l'ajuda uns prismàtics; adoptarem el punt de vista de cada un dels observadors i veurem com criden els botxins i com xisclen les víctimes però no els sentirem; el fons sonor serà un fragment del Carmina Burana que acabarà sent substituït per la música melòdica d'Ennio Morricone, que ja sonava en els títols de crèdit inicials sense prevenir-nos de l'horror que havia de venir. El final, amb els guardians ballant amigablement, arrodoneix aquest discurs sobre la banalitat del mal que és, en darrera instància, "Saló"; no pas un film pornogràfic com han dit alguns sinó una obra complexa i rotunda, la millor dissecció del cantó fosc de l'ànima humana, que Pasolini ja havia explorat en pel·lícules anteriors però mai amb tanta lucidesa.


Ara fa quaranta anys d'aquest film i de la mort del seu director, assassinat en circumstàncies mai del tot aclarides; algú ha atribuït la seva mort a una conxorxa entre la màfia i alguns industrials corruptes que temien ser desemmascarats per l'escriptor i cineasta.

"Saló" va estar prohibida a molts països i, a Espanya, es va estrenar amb cinc anys de retard, amb la qualificació X de les pel·lícules pornogràfiques.

Vaig assistir a una sessió al Cine Bosque, ple a vessar. A l'escena del banquet de merda van passar dues coses: primer, molta gent va fugir tot rondinant; segon, unes mosques es van falcar sobre l'objectiu del projector i la seva ombra tapava les imatges del film. És ben sabut que les mosques van a la merda però allò resultava ben estrany. La gent va començar a cridar: "¡Paren la proyección y maten a las moscas!" Resultava patètic i alhora divertit. El projeccionista no devia tenir cap flit i, tot d'una, veiem l'ombra de la seva mà provant d'espantar les mosques.

Ja sé que sembla un acudit fàcil però us asseguro que va ser ben bé així.



(*) El completíssim post sobre el film d'El Antepenúltimo Mohicano planteja una teoria al respecte prou interessant.

diumenge, 1 de novembre de 2015

NEGOCIADOR


Sabíem que Borja Cobeaga és un competent escriptor i realitzador. Forjat a la televisió, ha dirigit l'excel·lent comèdia "Pagafantas" i la fallida però molt digna "No controles" i ha col·laborat en els guions de l'exitosa "Ocho apellidos vascos" i la seva continuació -pendent d'estrena- "Ocho apellidos catalanes".

Però, francament, no sabia què podíem esperar de "Negociador" (2014), que s'anunciava com una reconstrucció de les negociacions entre el socialista basc Jesús Eguiguren i representants de l'ETA entre 2005 i 2006. El tema de partida semblava una mica àrid i planava sobre el dit argument el perill del maniqueisme.

Doncs bé, la pel·lícula el·ludeix els riscos esmentats i esdevé un títol sorprenent i memorable.

Borja Cobeaga prescindeix de tota grandiloqüència i, fins i tot, obvia qualsevol especulació política sobre una qüestió ja prou debatuda. "Negociador" no parla del conflicte basc; o, si ho fa, és molt indirectament. Parla sobretot dels conflictes quotidians entre uns homes solitaris en un hotel solitari d'algun lloc de França. Parla d'un home madur (el negociador) que necessita desesperadament que algú l'estimi, tant fa que sigui el seu oponent polític o la traductora que intervé en les reunions, moderades per un representant internacional que no parla espanyol. Els problemes de la traducció (com explicar a un estranger la diferència entre Euskadi i Euskalerria?) són una hàbil metàfora de la dificultat per entendre's dels protagonistes d'aquesta tragèdia explicada en clau de comèdia. La impotència del protagonista quan contracta una prostituta (una impotència que no es redueix al fet amorós sinó a la impossibilitat d'explicar-li la rellevància de la seva missió), és una altra bona metàfora. Però la intel·ligència del guió de Cobeaga no s'acaba aquí; cada situació obté la seva rèplica en una situació posterior, i l'escena de la prostituta anticipa un altre moment memorable (quan l'etarra interpretat per Carlos Areces la contracta al seu torn i el negociador els veu entrar a l'hotel tot contents). No és que passi gran cosa en aquest film minimalista i no gaire llarg, però tot allò que passa està narrat amb una saviesa i un sentit del detall que revelen Borja Cobeaga com una persona d'un talent enorme. Cal afegir que els actors estan esplèndids: Ramón Barea per descomptat, però també els secundaris Raúl Arévalo, Óscar Ladoire o Secun de la Rosa; i, sobretot, Carlos Areces en el paper d'un etarra clarament inspirat en Francisco Javier López Peña "Thierry"; el còmic de "Muchachada Nui" ja ha donat moltes mostres del seu talent en treballs per a Álex de la Iglesia, Almodóvar o Santiago Segura, i ja té experiència fent de dolent gràcies a "Anacleto: Agente secreto", però aquí es transforma literalment en un personatge monstruós i, alhora, estranyament proper, la personificació de l'arrogància més xulesca i de la intolerància més terrorífica.