dissabte, 7 de novembre del 2015

PASOLINI


M'ha semblat idoni tancar el monogràfic sobre Pasolini parlant de la pel·lícula que li va dedicar Abel Ferrara.

"Pasolini" (2014) es limita a narrar les darreres vint-i-quatre hores en la vida del director. La seva millor virtut és la modèstia del seu plantejament: no pretén cap revelació insòlita sobre les circumstàncies del seu assassinat però resulta un homenatge senzill i, en bona mesura didàctic, a un home extraordinàriament intel·ligent i sensible, un poeta i un idealista compromès que arremet contra la societat corrupta de la Itàlia dels setanta; un home pessimista i lúcid però, tanmateix, algú que estima profundament la vida, que estima la seva mare i els seus amics i els chaperos que acompanyen les seves nits de caçador solitari. El film de Ferrara ens parla de la novel·la que escrivia el dia que va morir i del film que preparava, amb el seu estimat Ninetto Davoli -a qui també s'homenatja amb la seva presència en el repartiment-, i que sembla un retorn als plantejaments dels seus films amb Totó, una faula poètica que podria ser la revisió literal de "La Tierra vista desde la Luna", ja que els protagonistes viatgen fins als estels per poder contemplar des d'allà el nostre planeta. La visualització en pantalla d'aquestes obres mai no realitzades emfatitza gratuïtament les referències eròtiques, la qual cosa sembla un error clar de perspectiva. En canvi, les seqüències de la vida quotidiana de Pasolini, interpretades per un Willem Dafoe sobri, magnífic, són admirables en la seva puresa i contenció.

2 comentaris:

Pedro Rodríguez ha dit...

Cómo ya escribí en mi crítica, si la personalidad de Pasolini resulta difícil de descifrar por su facultad poliédrica, al menos se ha conseguido encontrar a un actor de rostro anguloso y marcadas arrugas gestuales que con gafas oscuras todavía guarda más parecido físico con el director de "Mamma Roma", Willem Dafoe, que mimetiza su imagen y confiere a la función un carácter cotidiano, de calma y equilibrio. Pasolini es el mejor y más sentido trabajo de Ferrara en muchos años, poniendo en práctica un estilo elegante y sencillo nos presenta un film caleidoscópico que nos muestra el pálpito y retazos de los últimos pasos en la vida del mito de la herida abierta. Y lo hace a modo de salmo o elegía con estampas dispersas en donde su figura, dotada de una emocionante fisicidad, se agiganta.

Un abrazo... y te recuerdo que para completar la filmografía de y sobre Pasolini te falta una película para mí cardinal: "Pasolini, un delito italiano" (1995), de Marco Tullio Giordana. Me lo agradecerás.

ricard ha dit...

Desde luego, Willem Dafoe es el sosias del director. Y tomo nota de tu recomendación.

Un abrazo.