dimecres, 25 de novembre del 2015

LA LEY DEL DESEO

La setmana passada, el cicle de cinema espanyol de la 2 va versar sobre l'homosexualitat. Vam poder veure "Cambio de sexo" (1977) -en vam parlar en el post que vam dedicar a Vicente Aranda en ocasió de la seva mort- i un títol de culte de 1961, "Diferente", dirigida per Luis María Delgado, tot i que seria just atribuir-ne la paternitat al ballarí argentí Alfredo Alaria.


Bàsicament, es tracta d'un musical que pretén ser modern, amb referències a l'estil marcat per la coetània "West Side Story", però escandalosament kitsch en la seva plasmació, i al qual s'afegeixen escenes fins perfilar un argument melodramàtic sobre el fill artista i noctàmbul -l'ovella negra, vaja- d'una família benestant, que malda per obtenir el reconeixement i l'amor del seu pare. Així doncs, la "diferència" del personatge (interpretat pel mateix Alaria) radica aparentament en què prefereix el teatre i la nit als dinars familiars i l'empresa de promoció immobiliària que dirigeixen el pare i el germà. Potser això va despistar els censors franquistes, que no van saber veure el manifest gai explícit en almenys dues seqüències: la panoràmica inicial al pis de l'Alfredo que defineix el personatge a través dels objectes (com l'escena inicial de "La ventana indiscreta"), entre els quals descobrim llibres d'Oscar Wilde i de Federico García Lorca, una llibreta on hi ha escrit "¿por qué?" i unes peses; o la visita a un edifici en construcció en què el protagonista queda embadalit observant un obrer en samarreta que llueix uns bíceps considerables i que fa anar una perforadora. Tot això per si no n'hi hagués prou amb la pinta que gasta l'Alfredo Alaria, homosexual també a la vida real i bon ballarí però lamentable en les facetes de cantant i d'actor.

Cal dir que el film, tot i que molt irregular, s'esmerça en resultar impactant en l'aspecte visual i té un muntatge atrevit en què abunden els plans de detall, els picats i contrapicats i alguns moments arravatats que recorden -salvant les distàncies- el cinema de Douglas Sirk, per no parlar de la ja esmentada influència de "West Side Story" i tota una iconografia del cinema nord-americà que inclou el descapotable conduït pel protagonista.

I la setmana gai del cinema espanyol ens va permetre també tornar a gaudir de la que és, al meu parer, la millor pel·lícula de Pedro Almodóvar: "La ley del deseo" (1986).


Com "Matador", el títol que la precedeix en la filmografia del manxec, narra una història d'amor al límit, de signe tràgic, la qual cosa no impedeix la causticitat, sentit de l'humor i surrealisme habituals en la primera etapa de la seva filmografia, aquí dosificats amb saviesa. Ja siguin còmics o tràgics, "La ley del deseo" és pròdiga en moments memorables: l'entrevista televisiva amb Rossy de Palma en la seva primera aparició cinematogràfica; el crim a la costa andalusa i Antonio Banderas cremant al vàter la camisa que l'incrimina; Carmen Maura regada en una calorosa nit madrilenya.


He dit una història d'amor però, en realitat, n'hi ha moltes: l'amor fraternal entre Pablo Quintero (Eusebio Poncela) i Tina, la seva germana -o germà- transsexual (Carmen Maura, tan convincent en el paper que molts espectadors, sobretot a l'estranger, van creure que era realment un home); els amors prohibits de Tina, disculpats pel germà en una demostració de generositat; l'amor entre Tina i la seva filla (Manuela Velasco) -la Tina és el pare i la mare la Bibí Andersen, un transsexual autèntic (*)-; l'amor a distància entre Pablo i Juan (Miguel Molina); i finalment, l'amor impossible però inevitable entre Pablo i el seu admirador Antonio Benítez (Antonio Banderas, insuperable), un pijo de manual que embogeix literalment ("¡que estoy muy loco, hostias!") pel seu estimat i que renuncia a tot per abraçar-lo en un final tan dramàtic com apoteòsic entre flames que devoren al mateix temps una figura de la verge i un contenidor d'escombraries. Aquest final, amb els amics i els policies incapaços de reaccionar davant d'una passió tan extrema i que només quan s'ha extingit comencen a enfilar-se per la bastida que encercla la casa de la Tina, escenari de la tragèdia, és un exemple de la brillant i imaginativa posada en escena d'Almodóvar; com també ho és la seqüència de l'accident de cotxe, quan els ulls de Pablo negats de llàgrimes es confonen amb les rodes del cotxe que avança sense rumb.


A més de les històries d'amor, també trobem dues parelles prou pintoresques: uns policies que són pare i fill però molt diferents (Fernando Guillén i Fernando Guillén Cuervo), que anticipen uns personatges similars a "Mujeres al borde de un ataque de nervios", i una parella de guardiacivils protagonistes d'un gag antològic: l'escena, filmada en pla general, en què caminen per la platja mentre un d'ells llegeix una de les cartes d'amor que han precipitat els esdeveniments.

(*) Bibí Andersen també apareixia a "Cambio de sexo" però amb un aspecte força diferent. I, com a curiositat, Victoria Abril, futura noia Almodóvar, té un cameo a "La ley...".