dilluns, 16 de novembre de 2015

EL VIAJE A NINGUNA PARTE


Aquesta setmana, el cicle de cinema espanyol de la 2 (magnífic, no em canso de repetir-ho) ens ha parlat dels artistes de varietats, com també dels anomenats cómicos de la legua, que eren actors i actrius de tercera fila que viatjaven pels pobles i representaven peces còmiques d'escassa volada en cafès i casinos.

Bé, el film que aborda concretament aquesta figura dels cómicos de la legua és "El viaje a ninguna parte", dirigida el 1986 per Fernando Fernán Gómez, i es tracta d'un títol extraordinari, un dels millors en tota la història del cinema espanyol.

Els artistes són rodamons, malviuen i passen gana. Fins i tot en l'Espanya subdesenvolupada de la postguerra, són personatges d'una altra època, i el seu món acabarà destruït pel progrés que representa el cinema. Almenys, viuen una certa llibertat, que els portarà alguns problemes amb les forces vives més reaccionàries dels pobles que visiten i que, al cap i a la fi, tampoc no els servirà per ser més feliços.

"El viaje a ninguna parte", a més de retratar un món miserable, tracta d'això, de la recerca de la felicitat. I el títol és prou explícit al respecte. Carlos Galván (José Sacristán, senzillament esplèndid), el protagonista d'aquesta aventura, viu alguns moments de felicitat, però sempre és una felicitat trista, incompleta que, a més, dura poc. Sempre tornen la gana, el fred, la solitud, la sensació permanent de fracàs. Aquests moments de presumpta felicitat acaben sent com miratges, nits de borratxera, somnis que difuminen la realitat. La vida de Carlos Galván es perd en records fragmentaris, que potser ni tan sols no li pertanyen, imatges destil·lades per la nostàlgia, a ritme de bolero ("Camino verde").

Carlos Galván menteix tal vegada però ja li diu el seu amic ex-divisionari Juan Conejo, Sergio Maldonado de nom artístic (Juan Diego): que potser no és la mentida l'ofici del còmic?

Realitat i ficció es confonen, però això no impedeix que la lucidesa plani sobre totes i cadascuna de les imatges i les escenes d'aquest film incomparable, ple de grans moments, com el discurs revolucionari de Carlos Galván al cafè del poble o la fallida incursió del seu pare (el mateix Fernando Fernán Gómez) en el món del cinema. L'oratòria dels còmics i la tendència a la sobreactuació funcionen sempre con a contrapunt d'una posada en escena d'un rigor i d'una concisió admirables. Fernan Gómez, cineasta irregular però molt brillant quan vol, compleix amb la regla no escrita segons la qual menys és més. Posarem com a exemple dues seqüències tan breus com intenses, que coincideixen amb les dues vegades en què el protagonista és abandonat per les seves amants (primer la Juanita -Laura del Sol-, després la seva cosina Rosita del Valle -Nuria Gallardo-):

Carlos Galván ofega en vi les seves penes mentre el jovent del poble balla al ritme del bolero omnipresent. La cosina li retreu que es recreï en l'amargor i li confessa que un del poble li ha fet proposicions. Galván, qui també havia conegut la Juanita en un ball de poble, per tota resposta s'alça, es dirigeix cap on seu el vilatà i li etziba un cop de puny; una panoràmica segueix l'acció i continua fins enfocar l'orquestra que toca "Camino verde".

La mestressa de la pensió lliura a Carlos Galván la carta de comiat de la Rosita i li serveix una copa d'anís, però no permetrà que begui sol. Seurà amb ell al mateix llit en què l'actor i la seva cosina van fer l'amor per primera vegada i li explicarà que mai la seva relació no va ser un secret per a ningú. No es pot mentir, la veritat s'acaba imposant.

2 comentaris:

miquel zueras ha dit...

Segons Fernán Gómez "El viaje a ninguna parte" forma part dún díptic amb "El mundo sigue" (que no he vist) i la de culte "El extraño viaje", molt bona. Aquesta és un bon retrat d´un món que desapareixía, el dels còmics ambulants que anaven a llocs petits on no hi havia cinema i menys teatres. Crec que és una de les millors pel.lícules de Fernán Gómez. Ara estic revisant un curiós títol seu dels setanta: "El anacoreta", sobre un home que decideix no sortir mai més del lavabo.
Salut!
Borgo.

ricard ha dit...

Fernán Gómez té pel·lícules realment curioses, com la que esmentes. També em falta veure "El mundo sigue", i això que l'han reposada en pantalla gran no fa pas gaire.

Salut.