divendres, 7 d’agost de 2015

POCILGA


"Pocilga" (1969) són dues pel·lícules en una. I l'únic nexe d'unió aparent entre les històries que avancen en paral·lel sembla ser la voluntat de provocar de Pasolini, ja que una va de canibalisme i l'altra -a la qual fa referència el títol- de bestialisme. La primera, si ens fixem en els uniformes dels militars que hi apareixen, deu transcórrer entre els segles XV i XVI, i participa del tremendisme i els paisatges desolats que acompanyen els films d'època del director italià (aquí, es tracta d'un paisatge volcànic, que enllaçaria amb el que apareix en un context simbòlic a "Teorema").

L'altra història té una ambientació contemporània: ens trobem en un palau a Alemanya -segons se'ns explica- on hi viu un industrial de bigoti hitlerìa amb la seva esposa i el seu fill (Jean-Pierre Léaud), qui sembla tenir seriosos problemes per congeniar amb l'atractiva filla d'un altre il·lustre empresari, una pija-progre interpretada per Anne Wiazemsky. Aquesta història de secrets inconfessables, que afecten al grup familiar però també a un tercer en discòrdia, un ex-nazi que s'ha fet la cirurgia estètica "a la italiana" i li ha quedat la cara d'Ugo Tognazzi, està narrada amb un distanciament insòlit (potser la referència a Godard no es limita als joves actors protagonistes); és una paròdia farcida de diàlegs impossibles (a diferència del relat sobre els caníbals, sense ni una línia de diàleg) i freqüentada per detalls surrealistes i per un humor negre que no resulta gaire subtil. El discurs anti-burgès del director és força obvi, potser no calia passar-se de frenada.

Sempre parlem de l'Anne Wiazemsky... Doncs és aquesta:


4 comentaris:

Pedro Rodríguez ha dit...

"Porcile" tampoco está entre lo más magro de Pasolini... y este film sí que le tengo fresco en la mamoria; la gran plasticidad de una fotografía con grandes aciertos cromáticos, elegantes movimientos de cámara, una escenografía preciosista y una impactante sentencia final. Dos historias dispares que discurren en universos alejados y un tufo marxista que a punto está de diluir el componente poético. La afinidad del muchacho por los cerdos se impone como una reflexión con muchas aristas.

Un abrazo.

ricard ha dit...

Cierto que la escena final es bastante cáustica: no hay escándalo si no hay pruebas. Y el tema de los cerdos puede leerse en clave metafórica. Sin embargo, me costó conectar con esta película. Cabe decir que no pude disfrutar mucho de la fotografía pues la vi en condiciones un tanto infames.

Un abrazo.

miquel zueras ha dit...

No em va agradar gaire, la vaig trobar massa "de la seva epoca" com els films dels seixanta de Godard. M´estimo més el Pasolini de "Teorema", pel meu gust la més rodona de les seves pel.licules.
Salut!
Borgo.

ricard ha dit...

A mi tampoc no em va convèncer i, posats a triar, prefereixo el Godard dels seixanta. També considero que "Teorema" és la seva pel·lícula més rodona; potser no la millor, resulta difícil triar entre films de la categoria de "Mamma Roma", "La Tierra vista desde la Luna" o "Saló", però sí, estic d'acord amb tu: és la més rodona.

Salut!