divendres, 28 d’agost de 2015

LOS PÁJAROS DE BADEN-BADEN


Tot i les seves imperfeccions, "Los pájaros de Baden-Baden" (1975) és una pel·lícula interessant i molt representativa del seu autor, Mario Camus: d'una banda, es tracta d'una adaptació literària (d'una novel·la d'Ignacio Aldecoa, a càrrec del mateix director i del crític cinematográfic Manolo Marinero) i la majoria de pel·lícules i sèries televisives que ell ha dirigit ho són ("Young Sánchez" i "Con el viento solano", del mateix Aldecoa, "La leyenda del alcalde de Zalamea", "Fortunata y Jacinta", "La colmena", "Los santos inocentes", "La casa de Bernarda Alba"); d'una altra banda, reflecteix la voluntat de denúncia dels abusos de poder i del classisme en la societat capitalista, també present en molts títols de la seva filmografia.

En aquest cas, l'enfrontament entre les classes socials, o més concretament entre els burgesos que exerceixen de rodríguez en un Madrid estival i dionisíac que el llibret equipara a Baden-Baden, i uns intel·lectuals progres sense ni cinc de calaix, se'ns mostra mitjançant la història d'amor impossible entre una pija que treballa en el doctorat i un artista separat amb tendències autodestructives (personatges que interpreten els francesos Catherine Spaak i Frédéric De Pasquale).

La protagonista és guapa però inexpressiva, i la realització de Mario Camus mancada d'energia i titubejant; algunes solucions dramàtiques, com el vaixell dins l'ampolla que munta el protagonista masculí, resulten puerils. Nogensmenys, el director té clar el missatge que vol transmetre i la seva convicció redimeix la pel·lícula, altrament memorable per la melodia obssessiva servida per Antón García Abril.

Una banda sonora que va fer furor als ascensors:

2 comentaris:

Pedro Rodríguez ha dit...

Es una de mis novelas favoritas de Ignacio Aldecoa. En cuanto al film, Mario Camus realizó una decorosa adaptación en parte gracias al guión de Marinero y a un reparto internacional competente. Resonancias al cine provinciano de Chabrol, la abulia del Madrid de los 60, guiño a Miguel Ríos en la secuencia que más me gusta de la película y una historia de amor que cautiva con la esperanza de que aquella España decadente transitara hacia un sendero más esperanzador.

Un abrazo.

ricard ha dit...

No consigo recordar lo del guiño a Miguel Ríos...

Estoy de acuerdo en que la película retrata muy bien su época pero, por otra parte, creo que los arquetipos que aparecen continúan vigentes hoy en día, al menos hasta cierto punto.

Un abrazo.