dimarts, 25 d’agost de 2015

NOCHE EN LA TIERRA


"Noche en la Tierra" (1991) és un dels títols més brillants de Jim Jarmusch. La idea és enginyosa: cinc trajectes en un taxi que són cinc petites històries i que transcorren a -en aquest ordre- Los Angeles, Nova York, París, Roma i Helsinki. A causa de la diferència horària, tot i que les cinc històries passen a l'hora, la primera comença quan es fa fosc a la càlida L.A. i la darrera acaba quant surt el sol a la gèlida capital finlandesa, i un dels molts atractius d'aquest film insòlit és el retrat de les diverses urbs en les hores nocturnes, quan els carrers són buits i resulten estranys i inhòspits (idea que enllaça aquesta pel·lícula de Jarmusch amb la recent "Sólo los amantes sobreviven").

A diferència d'altres films d'episodis, no es pretén impactar o sorprendre l'espectador ni tampoc alliçonar-lo (tret, potser, de l'episodi de París, un petit tractat sobre els prejudicis). Jarmusch només persegueix l'emoció i viatjarem de les rialles en l'episodi de Roma (interpretat per Roberto Benigni, qui ja havia col·laborat amb el director a "Down by Law") a la tristesa més profunda en l'episodi de Helsinki, tot i que també comença i acaba de manera força divertida. En el trajecte, coneixerem una galeria de personatges realment memorable: una executiva de Hollywood caçadora de talents (Gena Rowlands), una taxista xicotot (Winona Ryder, extraordinària), un pallasso emigrat de l'Alemanya de l'Est que exerceix de taxista a Nova York tot i que no coneix la ciutat ni sap conduir, i els seus igualment pintorescos clients (Armin Mueller-Stahl, Giancarlo Esposito, Rosie Perez), un taxista africà i una passatgera cega (Isaach De Bankolé, Béatrice Dalle), Benigni i un capellà, i tres finlandesos borratxos i el seu taxista (dos dels personatges responen als noms d'Aki i Mika, un homenatge explícit als germans Kaurismäki, realitzadors finlandesos especialitzats, com el nord-americà, en el retrat de personatges singulars).


5 comentaris:

dvd ha dit...

Maravillosa película... Inmortal. Quedará para siempre como la mejor contribución de Jarmusch a que seamos más felices...
¡Un saludo!

David ha dit...

Tengo buen "recuerdo" de la peli, pero la vi cuando se estrenó y entonces hace más de 20 años!! que no la he vuelto a ver.

ricard ha dit...

dvd: Y es mayor su mérito si tenemos en cuenta que consigue hacernos felices pese a incluir una de las historias más tristes jamás contada (en el episodio de Helsinki).

David: También tenía de la misma un buen recuerdo y llevaba años sin verla. La revisé hace una semana y, como puedes leer, no me decepcionó en absoluto.

Saludos y gracias por comentar.

Pedro Rodríguez ha dit...

¿Qué coño ha sido de Wynona Rider? El mejor episodio el de Benigni y el peor el de Helsinki. Una fábula episódica rebosante de humanidad, sinceridad, emoción e ingenio.

Un abrazo.

ricard ha dit...

¡Buena pregunta, Pedro! Pues desde que la pillaron robando en una tienda en Beverly Hills (y eso fue a principios de este siglo) no ha hecho nada destacable.

De acuerdo con tus calificativos sobre la película, aunque tu valoración de los episodios de Roma y Helsinki es más discutible; el primero es el más divertido, sin duda, y el último te deja frío (y no pretendo un chiste fácil, creo que era lo que Jarmusch quería lograr); pero no creo que sea el peor ni el de Roma el mejor. Creo, simplemente, que se trata de registros diferentes, en cierto modo complementarios, y lo mismo cabría decir del resto de episodios.

Un abrazo.